María Blanchard, de família acomodada, realitza la seva formació en pintura a Madrid i a París –en aquesta darrera ciutat sota el guiatge dels pintors Hermen Anglada-Camarasa i Kees Van Dongen–. Blanchard, després de conèixer els nous corrents avantguardistes, adopta la pràctica moderna en la seva obra i s’instal·la de manera permanent a París el 1916, on manté una participació activa en el cercle artístic i estableix un vincle estret d’amistat amb Diego Rivera, Juan Gris, Angelina Beloff i André Lhotte, entre altres artistes.
Abandona l’estil figuratiu classicista que caracteritzava la seva obra inicial, realitzada entre el 1908 i el 1913, per vincular-se de ple a la «nova pintura» creada per Picasso i Braque, el cubisme –moviment que refusava la forma de representació del’art occidental tradicional–, en el vessant sintètic, i es converteix en una de les seves figures més destacades, juntament amb Juan Gris i Jaques Lipchitz, entre altres artistes. El 1927, els seus problemes de salut, units a una crisis personal –que a més coincideix amb la mort de Gris, fet que l’afectà moltíssim–, influeixen en la seva producció, s’allunya del cubisme i es limita a la figuració i al retrat.
S.H.
