Rebecca Horn

Michelstadt, Alemanya, 1944

Viu i treballa entre Berlín i París. Estudia a la Hochschule für bildende Künste d’Hamburg i al Saint Martins College of Art de Londres. Després de viure a Nova York entre el 1972 i el 1981, torna a Berlín, on es dedica a l’ensenyament des del 1989.

A causa d’una afecció pulmonar contreta el 1968, Horn passa un llarg període de convalescència durant el qual adapta el seu treball i la seva obra al seu delicat estat de salut: substitueix els materials escultòrics per altres més lleugers, introdueix elements com les plomes d’estruç i la tela i els converteix en extensions de parts del seu cos, com demostra la seva primera obra Einhorn (Unicorn). S’inspira en la soledat, la fragilitat i incorpora les seves «escultures corporals» a les performances, algunes recollides als seus treballs cinematogràfics, mitjà en el qual treballa de 1970 ençà.

Des del 1980 abandona progressivament el cos com a objecte i subjecte de la seva obra en favor de les escultures mecanitzades creades a partir d’elements quotidians com ara culleres, màquines d’escriure, maletes, martells de metall, instruments musicals com el violí i el piano, tots amb un nou significat poètic, carregats de sensualitat o, fins i tot, evocant certa violència o ansietat. Aquella mateixa dècada comença a desenvolupar instal·lacions específiques en llocs amb un important passat històric i polític. Les al·lusions al sexe, al desig, al misticisme o a la literatura i a conceptes com allò intuïtiu i allò científic, la corporeïtat i la filosofia, són presents des dels seus inicis. A més de la introducció de la música amb Hayden Chisholm com a col·laborador, l’obra recent planteja la recerca per poder captar l’energia latent de la naturalesa i les persones i fer-les visibles a través dels efectes de llum, els miralls, painting machines (les màquines de pintura), el collage, el dibuix i la poesia.

Ha estat guardonada en nombroses ocasions: Documenta Preis, Kassel (1986), Carnegie Prize, Carnegie International, Pittsburgh (1988), Barnett and Annalee Newman Foundation Award, Nova York (2004), Praemium Imperiale Prize d’Escultura, Japan Art Association, Japó (2010), i Grande Médaille des Arts Plastiques 2011 de l’Académie d’Architecture de Paris. La seva prolífica trajectòria inclou exposicions al Solomon R. Guggenheim Museum de Nova York (1993), la Neue Nationalgalerie de Berlín i la Tate Gallery de Londres (ambdues el 1994), l’església del Convent de Sant Domingo, Pollença, Mallorca (2003), Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma (2004), la Fundação Centro Cultural de Belém, Lisboa (2005), Martin-Gropius-Bau, Berlín (2006), o el Museum of Contemporary Art, Tòquio (2009). La seva obra forma part de les col·leccions de museus destacats com el Solomon R. Guggenheim Museum de Nova York, l’Irish Museum of Modern Art de Dublín, la Tate Collection de Londres, Los Angeles County Museum of Art i el Museu d’Art Contemporani de Barcelona.