Comissariat: Cristina Ros

En els primers anys del segle XX, amb Mallorca com a destinació artística preferent, es du a terme una renovació del paisatgisme que, a Espanya, dugueren a terme sobretot els pintors de l’àrea catalana. S’imposava el modernisme en la pintura i amb ell arribava també una nova manera d’observar la natura o d’escoltar-la, com l’escolta un músic o un poeta, com afirmà Miquel dels Sants Oliver. Santiago Rusiñol, Joaquim Mir, Anglada-Camarasa, Sorolla, Tito Cittadini i el mallorquí Antoni Gelabert són figures destacades d’aquesta llibertat interpretativa del paisatge, desconeguda fins aleshores a l’Illa.

Tot i la distància de gairebé un segle, deixat ben enrere el modernisme i fins i tot, pel que es diu, ja passada la modernitat, i ben entrats en la postmodernitat, es poden trobar certes coincidències entre alguns artistes actuals de la col·lecció d’Es Baluard que també s’escolten la natura i aquells predecessors modernistes. Com en l’alemany Anselm Kiefer i el mallorquí Miquel Barceló, encara que la seva obra va més enllà que la natura que representen, en les pintures dels quals els volums també prenen pes, la pinzellada també pren cos i el treball de la matèria contribueix a fer l’obra més expressiva. El paisatgisme com a tendència innovadora a l’inici del segle XX, la incorporació de la natura en la pintura com a pràctica a contracorrent en arribar al segle XXI, dues línies de camins llunyans però que estableixen un diàleg suggerent en la confrontació.