Si l’abstracció va ser una de les grans conquestes de l’art de principis del segle XX, és a partir de mitjan segle que es produeix l’eclosió d’aquest llenguatge sense referents naturalistes. Conquerida l’expressió abstracta, els artistes es llancen a l’experimentació de les composicions, les formes, els colors, les matèries, les construccions...

En aquest petit gabinet, en el qual es provoquen alguns dels possibles diàlegs en l’abstracció, es troben mostres d’exercicis que exploren la matèria, com els d’André Masson o el del mallorquí Juli Ramis, de gestos subtils i lírics en l’expressió més informalista, dels quals és un exemple Jean Fautrier o Hans Hartung, de llenguatges que transiten els territoris de les geometries i les seves possibles derivacions, com és el cas del propi Ramis o de Pablo Palazuelo, i la potència expressiva de les composicions més radicals de Nicolas de Staël.