Toma de corriente 2

Aquest projecte expositiu s’inicia seguint els objectius marcats pel museu Es Baluard d’investigar i difondre les pràctiques creatives que utilitzen com a mitjà el vídeo, incidir en la importància del patrimoni audiovisual i donar-lo a conèixer a partir de la col·lecció pròpia en diferents contextos i situacions.

Així, aquesta exposició representa la posada en contacte transnacional de la col·lecció d’Es Baluard, a partir d’una selecció d’obres en vídeo com a presentació de les últimes tendències sorgides en el nostre entorn immediat, les Illes Balears, no només en l’àmbit de la creació artística sinó també de les metodologies de les pràctiques educatives i formatives.

El projecte, a més, correspon al programa «Es Baluard en moviment», el museu més enllà de les pròpies parets, la caixa blanca o el cub negre, que pot desplaçar-se i desenvolupar les seves funcions en correspondència amb altres espais. Per a la presentació a Xile i ateses les característiques del lloc proposat pel MAC, hem pensant una selecció que permeti el coneixement de creadors balears representatius, l’art emergent i els projectes de recerca i desenvolupament formatiu amb artistes.

Curatorialment, el perímetre generacional és molt clar, tant com la significació de cada trajectòria personal. Les obres d’Amparo Sard o Diana Coca qüestionant allò íntim-intern des del gest extern, les històries aparentment naïfs de Núria Marquès o el viatge iniciàtic a un món encapsulat sense sol de Joan Bennàssar o la fallida del natural proposada per Marcelo Viquez sintetitzen, des del nostre entorn immediat, conceptes universals.

D’altra banda, Les Clíniques, el programa de formació no reglada per a artistes d’Es Baluard, l’únic museu de l’Estat espanyol que desenvolupa aquest tipus de cursos amb caràcter estable, han donat lloc, així mateix, a unes noves generacions des de la convocatòria de 2013, en què van participar Natasha Hall, Marta Pujades i Natxa Pomar. En aquesta línia, les propostes provinents de programes com «GranGent / GentGran» i el de «Gèneres i transgèneres» obeeixen a un continu I+D centrat en dos focus: l’educatiu i el formatiu, que es complementen i connecten també amb la funció de Programes públics. Conscients de la necessitat d’avaluació contínua i de reformulació al ritme de la societat, tant en una direcció com en l’altra, es treballa en la investigació de noves fórmules d’actuació que puguin donar resposta a la diversitat de necessitats i d’interessos existents pel que fa als diversos interlocutors i audiències contemporànies.

El poder de cada partícula electrònica és proporcional a la intensitat de cada discurs, la seva empremta etèrica n’eleva la plasticitat transcendint allò estètic.

És un fet que després dels anys 2000 ens trobem en un nou període en el qual els creadors utilitzen de manera natural el videoart i les noves tecnologies per a les seves propostes. No es tracta tant d’un salt tecnològic quan l’obsolescència de l’analògic va donar pas a l’extensió del digital, sinó d’una nova enunciació, altres maneres de narrar i d’interpel·lar l’espectador i de concebre la creació entre disciplines. Els artistes seleccionats per a l’exposició a Santiago de Xile (Joan Bennàssar, Diana Coca, Natasha Hall, Núria Marquès, Natxa Pomar, Amparo Sard, Marta Pujades, Marcelo Viquez) i els projectes generats a partir d’accions amb col·lectius diversos («Dones Valentes presenta Assabentin-se’n!», «Un lloc per viure quan siguem vells: Escola d’envellir») propicien el coneixement d’un context i una col·lecció segurament desconeguts en la geografia Llatinoamericana.

Paul Virilio insisteix reiteradament en els seus escrits sobre el fet que la reducció de l’extensió geofísica del planeta Terra ocorre cada vegada que es conquista un nou règim de velocitat, cada vegada que s’arriba a un nou estadi dromològic. La visibilitat comença a dependre completament de la velocitat i de la seva mediatització. Nosaltres, preocupats per aquestes qüestions, hem desenvolupat projectes com Reproductibilitat vídeo amb la creació d’una proposta de decàleg de bones pràctiques i funcionament per incidir en els models de gestió, difusió i adquisició de l’art audiovisual.

Col·leccionar videoart suposa, a més de propiciar la visibilitat dels nous artistes, una responsabilitat patrimonial amb el temps que vivim. Un temps líquid la influència del qual ha de ser observada i analitzada des de les institucions culturals amb l’objectiu de preservar-ne la matèria per transmetre-la a generacions futures i fer-la immortal.

Nekane Aramburu