Homes coronats. Marta Pujades

Dins el programa de suport a creadors de Les Clíniques d’Es Baluard i durant el període de temps al voltant del Dia de la dona treballadora (8 de març), programem una sèrie d’accions per donar a conèixer el work in progress de Marta Pujades (Palma, 1990) iniciat el 2014 sota el títol Homes coronats, enllaçat d’aquesta manera amb la línea d’investigació que Es Baluard desenvolupa sobre qüestions de gènere i transgènere.
 
Marta Pujades és una artista que recorre habitualment a la imatge, en la seva forma fotogràfica de base retratista, com a mitjà per realitzar exploracions sobre la identitat i els rols que els éssers assumim socialment. El títol d’un dels articles de Jean Baudrillard avançava una problemàtica que encara avui exigeix d’un debat profund. Sota l’epígraf “Tots som transsexuals”, deia que “quan el destí del cos és convertir-se en pròtesis, resulta lògic que el model de la sexualitat sigui la transsexualitat i que aquesta es converteixi arreu en l’espai de seducció. Tots som transsexuals. De la mateixa manera com tots som mutants biològics en potència, també som transsexuals en potència. I no es tracta tan sols d’una qüestió de biologia. Tots som simbòlicament transsexuals”.
 
A través de la presentació d’aquesta obra de Marta Pujades, així com de les activitats paral·leles i documentació que l’acompanya, Es Baluard desitja realitzar una aproximació oberta a la qüestió de les noves masculinitats i la seva relació amb els feminismes.
 
A Homes coronats, Marta intersecciona el performatiu relacional amb un procés en sèrie d’antropòloga amateur basat en l’estructura clàssica del retrat, hereu de la pintura decimonònica, i del model de representació clàssic d’Adonis. L’any 1843 Francesc Muntaner obrí el primer gabinet fotogràfic a Mallorca, la resta eren estudis ambulants que seguien la tradició dels pioners, i el modus operandi que Marta utilitza és molt similar, improvisant un estudi a l’exterior amb els ingredients com l’attrezzo i actituds pròpies del retrat de gabinet.
 
En primera estança, planteja el debat sobre l’enginyeria sexuada recorrent a l’arquetip masculí de postura establerta a la història de la pintura, com a models efebitzats segons els ideals classicistes. Per aquest motiu, utilitza el retrat tradicional com a recurs de comunicació directe i testimoni d’un doble joc, el que confronta la mirada del protagonista de tors nu però amb certs atributs l’identifiquen (tatuatges, pírcings, barba o no…) davant l’autora que el desafia enfront la càmera per una part, i per l’altra allò derivat de la consciència d’assumir un rol més enllà de l’exhibició pública i simbòlica que la societat els ha atribuït pel fet de ser homes.
 
Si analitzem la funció que adoptaren els homes de l’antiga Esparta, o el seu paper al kabuki japonès, assumint l’essència mateixa de la dona, o l’explotada ambigüitat de figures del rock com David Bowie o Patti Smith que tenen la seva inspiració més immediata en el prototip androgen de Wincklemann o els bacus romans, entendrem que aquestes imatges han existit entre nosaltres al llarg de la història de la humanitat, però només en estranyes ocasions traspassaren epidèrmicament la problemàtica dels sexes.
 
L’androgínia, mencionada per primera vegada per Plató a la seva obra El Banquet, fa referència als éssers tan masculins com femenins. Per suposat, també tenim referències a les iconografies desviades i crisis de representació, que ja varen suposar certs debats des de les pràctiques contemporànies al fil de la crisi de la Sida als anys vuitanta i el moviment queer. De totes elles, en destacarem com a precursores l’exposició “What she wants” (1993) a Impressions Gallery,comissariada per Naomi Salaman, o la mostra “Fémininmasculin. Le sexe de l’art” (1995) exposició del Centre Georges Pompidou. La seva derivació i propagació des de la publicitat als videoclips, arraconaren els seus avanços cap a la frivolitat esteticista expandint la imaginaria ad hoc, sense pretendre aprofundir en les passades i els nous dilemes de les masculinitats.
 
D’aquesta manera, el sistema heterosexista, com entramat simbòlic i social, fa que l’heterosexualitat normativitzada i els seus paradigmes establerts (matrimoni, procreació, monogàmia, etc.) segueixin avui dia la seva aplicació estandarditzada en les diferents formes d’expressió, als mitjans de comunicació, a l’educació, i sense una revisió crítica del sexisme.
 
Contemporàniament, Leonce Raphael Agbodjélou a les seves Musclemen series de 2012, escomet amb els fisioculturistes de Benin reflexions semblants emperò des d’una vessant diferent i que podria ser complementària a la que presentem. Ambdues al·ludeixen a la representació de la sexualitat, masculinitats de gais, bisexuals i heterosexuals que han estat marcats pels rols socials i els conceptes de gènere normativitzats.
 
No obstant això, aquí la construcció a priori de la imatge revela, no sense certa ironia, que els homes retratats no se senten identificats amb la masculinitat hegemònica ni amb els símbols de poder masculí heterosexual i de dominació patriarcal. A través de l’exercici que Marta proposa als seus participants – la sèrie d’homes que accepten ser fotografiats pel projecte- es produeix un moviment dialèctic entre el moment de la construcció de l’escena, la postura i el registre pròpiament, un espai de relació i revelació. La performativitat presa amb humor i irreverència cap a la icona tipus condueix a la dessacralització del mite i a la revisió a través d’una tria generacional d’homes molt concreta, d’altres maneres d’afrontar la masculinitat i, com a mirall, la seva relació amb les dones i les polítiques de gèneres.
 
Aquesta mostra que l’artista desenvolupa, com a plataforma per parlar de la identitat i del joc de rols, revela alguna de les seves estratègies per disseccionar l’estatut ontològic de la imatge i intervenir en el present des de la complicitat entre sexes.
  

(Nekane Aramburu)