I-CorDes - Desena sessió:
Cossos extenuats

• Dia: 10 de juny de 2023
• Hora: 11:00-19:00 h
• Espai: Aljub
• Activitat de pagament (5 €) amb inscripció prèvia i places limitades
• Les persones inscrites hauran de vestir roba còmoda i dur una estoreta

Una nova proposta per a «I-CorDes. Institut de Corpologies Deslocalitzades» Arriba de la mà de Mar Aguiló, Pedro A. Cruz i Miguel Álvarez-Fernández. La desena sessió del programa porta per títol «Cossos extenuats».

Els «cossos extenuats» no són, en rigor, aquells que es troben cansats físicament a conseqüència de la seva exposició a un esforç perllongat; els «cossos extenuats», per contra, són tots aquells que han col·lapsat ontològicament, els que expressen l’esgotament d’un model disciplinari: el del cos normatiu. La dansa clàssica, en aquest sentit, constitueix un dels marcs d’expressió privilegiats d’aquest cos normatiu: els cossos dels ballarins i ballarines s’hi troben entrenats, disciplinats per desenvolupar-se amb precisió i exactitud. El seu objectiu és resultar lleus, ingràvids i, per tant, sostreure’s als efectes del pes i la gravetat de la carn.

El cos normatiu de la dansa clàssica és un cos que resisteix l’experiència de l’encarnació. Reprimir la carnalitat és reprimir el cos, sotmetre’l a les dinàmiques de la representació. Un cos concebut com una estructura eminentment representacional es mou amb l’únic propòsit d’obeir la música i l’estructura narrativa que sustenta. I aquest acte d’obediència es fa a través de la coreografia. Per coreografia cal entendre un sistema de control i sotmetiment dels cossos. La coreografia exerceix el control sobre els cossos en un sentit foucaultià: opera com un manual d’instruccions que, com un panòptic, disciplina els cossos mitjançant la seva vigilància infal·lible.

El propòsit de «Cossos extenuats» no és altre que estudiar aquells processos en què la dansa pren consciència de la seva estructura disciplinària per, des d’aquest plec crític, desconstruir-la. El material que es farà servir per analitzar aquests processos de desconstrucció és Swan, la peça més recent de la coreògrafa Mar Aguiló. El llenguatge clàssic s’utilitza com una malla en què, a mesura que avança la funció, es produeixen talls -en el sentit derridià del terme- i esquinçaments fins que l’execució pulcra de la ballarina col·lapsa i, en la seva extenuació, revela les estratègies que es troben darrere de la construcció cultural del cos. La normativa clàssica és, doncs, qüestionada mitjançant la transparència dels seus processos de producció. Swan constitueix un laboratori perfecte on estudiar l’esgotament dels cossos normatius, així com el sorgiment de corporeïtats alternatives que escapen al control de moviment disciplinat.

Mar Aguiló és coreògrafa i ballarina. Els seus projectes coreogràfics es nodreixen, en primer lloc, de la seva experiència com a ballarina: formada amb Maurice Béjart a Lausanne (Suïssa), posteriorment va formar part de la CND (Companyia Nacional de Dansa d’Espanya) durant més de catorze anys, cosa que li va permetre treballar amb figures com William Forsythe, Jiri Kylian, Nacho Duato, Mats Ek o Ohad Naharin, entre molts altres. És en el mateix context de la CND on Aguiló presenta les seves primeres coreografies: Arriaga, Afterlove i Fandangos y tonadillas (aquesta última en col·laboració amb la Companyia Nacional de Teatre Clàssic). També ha col·laborat, com a codirectora i coreògrafa, amb la productora de dansa ELAMOR, desenvolupant projectes en espais de Madrid com el Museu del Prado, CentroCentro, CaixaForum i la Fundació Enaire, així com al MACBA (Barcelona).
El 2021 va gaudir d’una residència de creació als Teatres del Canal per crear la seva primera peça escènica de gran format, STELLA, que va ser estrenada als mateixos Teatres del Canal. El 2022 va dirigir i coreografiar la gala dels Premis Max celebrada al Teatre Principal de Maó, així com la desfilada del dissenyador Juan Duyos per a la Mercedes Fashion Week de Madrid. El 2023 presenta SWAN, un sol interpretat per Clémence Gross (integrant del ballet de l’Òpera de París), i coproduït pels Teatres del Canal i el Teatre Principal de Palma.

Pedro A. Cruz Sánchez és professor d’Últimes Tendències de l’Art a la Universitat de Múrcia. Teòric, crític d’art i poeta, compta amb una àmplia producció assagística, entre la qual destaquen títols com La vigília del cos. La vigilia del cuerpo. Arte y experiencia corporal en la contemporaneidad (2004), Cartografías del cuerpo: la dimensión corporal en el arte contemporáneo (2004), Cuerpo, ingravidez y enfermedad (2014) o Marcel Duchamp. La sombra y lo femenino (2016). Al seu darrer llibre Arte y performance. Una historia desde las vanguardias hasta la actualidad (Akal, 2022) desenvolupa un relat històric de la performance des de les experiències que van esquitxar les avantguardes fins a les formulacions més contemporànies, també des d’un punt de vista postcolonial; traça un ampli arc que desborda les estretes concepcions, privatives d’Occident, que han estalviat sovint les narratives de la performance i s’endinsa en praxi artística desenvolupada en territoris tradicionalment considerats com a «perifèrics»: Llatinoamèrica, Xina, Índia, Corea del Sud o Sud-àfrica.

Miguel Álvarez-Fernández treballa al voltant de la idea d’escolta des de diferents perspectives (com a artista sonor, musicòleg, comissari, assagista, dramaturg, director de cinema, productor musical…). En l’àmbit de les arts escèniques i la performance ha desenvolupat projectes amb artistes com Mar Aguiló, Israel Galván, Fernando Millán, Niño de Elche, Jan Rohwedder, Isidoro Valcárcel Medina… També col·labora habitualment amb l’Espai de Creació Azala (dirigit per Idoia Zabaleta). Des del 2008 dirigeix i presenta cada setmana el programa Ars Sonora, a Ràdio Clàssica de Ràdio Nacional d’Espanya. Paral·lelament, coordina les sessions d’escolta mensuals que, amb el títol «Relats del soroll», se celebren mensualment a la Cineteca de Matadero Madrid. La seva pel·lícula més recent, «Jordi Teixidor. Retrospectiva» —dirigida en col·laboració amb Álvaro Oliveros i Bruno Dozza— s’ha estrenat el 2023; el seu darrer llibre és «La ràdio davant del micròfon: veu, erotisme i societat de masses» (Consonni, 2021).