Paisatge sonor del Castell d'Alaró

El pictograma de paisatge es representa amb la imatge esquemàtica de dos pics en forma triangular i una circumferència que identificam com el sol. En aquesta postal sonora, el pictograma del paisatge, ha estat substituït per la silueta de les muntanyes d’Alaró, Es Castell i Alcadena, que s’alcen en aquesta forma tan característica.

Al revers de la postal hi trobam un codi QR que podem escanejar per tal d’escoltar les veus que ens expliquen i alhora ens “fan veure”, com és el Castell d’Alaró:

• Però, no has pujat mai al castell? No pot ser!
• Què no hi has pujat mai, al castell?
• No hi has estat mai?
• No hi he estat mai.
• I no hi pujaràs?
• Són, tira-tira, sense perdre el ritme, pim-pim, pim-pim, 25, 30 minuts.
• No t’ho vull dir, perquè els joves en un quart hi anirien, i nosaltres… mitja horeta, en una horeta hi anam, hi anàvem, al castell.
• Una ruta que saps que l’has de fer pausadament. Té una sèrie d’aturades en punts concrets, majoritàriament la gent se sol aturar per berenar, i aquí tal…
• Perquè al castell, quan hi puges, a dalt hi ha una esplanada molt gran.
• Molt gran. A més, ho veuràs, hi ha gent, sempre hi ha gent defora del restaurant, sempre.
• Està com el restaurant, i moltíssima de gent.
• Bé, hi ha la penya, no? I per arribar damunt la penya, hi ha una mica de camí, escalonat, de pedra, i et trobes amb una primera entrada que seria la murada, on encara es coneixen i es veuen les restes del que seria la fortificació. Perquè hi ha aquelles petites escletxes. Això seria la primera entrada.
• Bé, al castell, per pujar-hi…, és un penyal. És una roca. Puges per dins les murades, és a dir, puges per les escales. Puges per les escales, passes una porta. Llavors, segueixes pujant per les escales, puges a una torre que es diu la torre de l’homenatge, que nosaltres li deim «el constipador» perquè sempre passa oratge per allà, però és la torre de l’homenatge.
• Entres a la primera habitació, que nosaltres l’anomenam «el constipador». Que té forma quadrangular, és un quadrat. I bé, hi ha…, simplement hi ha el passadís. Hi ha les quatre parets i els dos portals, no?
• Una torre quadrada, molt alta, de pedra. Perquè quan hi vas, puges molt suada, normalment puges suada, i quan passes per dins aquesta daixona, aquí fa molt d’aire, és clar, i normalment li diuen «el constipador», per això, perquè la gent puja suada, passa per allà dins, et pega un cop d’aire i, quan surts… (tus). Però bé! A mi no m’ha passat mai! Sí, és una torre així, i passes.
• Aquí hi ha unes escales que pugen a l’espadat, i darrere les escales hi ha una torre, que es diu la torre de l’homenatge, que també s’hi sol passar per dins. I aquí, els d’Alaró, li deim «el constipador», perquè sempre que hi passes, per dins, passa un munt d’oratge, i es diu la torre del constipador. Però crec que el nom oficial és la torre de l’homenatge.
• El castell, bé, té una entrada que li diuen «el constipador». Després hi ha unes quantes murades, i després, també, a darrere, té uns aljubs. I el castell té la part de posada, per a la gent que hi va, i després la capelleta.
• I al davant hi ha, aquí, a l’esquerra, hi ha l’ermita, una ermiteta petiteta. I després un bon, un bon, d’això… pati. No em surt! Bé, una cosa coberta.. un porxo! Un porxo! Davant la mare de Déu. I bé, et vull dir, després, en aquesta esplanada, a la banda de darrere, i llavors guaites a baix i hi ha com uns penya-segats, que és l’Orengar. Li diuen l’Orengar. L’Orengar. I llavors, al davant, hi ha aquesta esplanada gran, i llavors, davallant, hi ha… Ah! A l’esquerra… Bé, no sé si et situes! Això és l’ermita i això és el porxo, aquí encara és una esplanada gran, llavonses ve una altra paret, llavors un mirador, des d’on mires la gent quan puja.
• Per aquí, cap aquí, mires cap al pla, aquí cap a la serra, i aquí una cosa intermèdia. No veus Orient sencer, però sí que ja veus un poc el puig de l’Alcadena.
• Tens la paret, que dona a la banda de Lloseta, veus Inca, els dies clars veus Alcúdia, veus Pollença… Vull dir, veus tota la zona d’allà. I a la primera clasta, quan arribes, veus Palma, Santa Maria, Alaró… Les vistes són espectaculars. Nosaltres, per exemple, hi hem estat a l’estiu, de dia, amb un dia clar, clar, i hem vist Cabrera. Quan el dia és clar, les vistes són espectaculars!
• Per un collet de ponent pots veure Eivissa, però no pots veure Formentera. I no pots veure Formentera perquè és massa baixa i la curvatura de la terra no l’agafa. I això va ser molt vistós, perquè na Míriam em diu: «He de fer una foto i no veig que pugui sortir Formentera, no veig Formentera o la veig confegida a Eivissa, no ho sé, digues-m’ho». I jo li dic: «És qüestió de calcular-ho». I ho vaig calcular i vaig dir: «La curvatura, exacte, no pot donar». I vaig fer un article i el tenen penjat a la prestatgeria, del perquè el castell d’Alaró és la prova que la Terra és rodona.
• Enfront de l’ermita, aquí és l’ermita, hem dit, i allà, més enfora de la cisterneta, aquí, a la banda de la dreta, després del porxo, hi ha una mica de jardinet, petitó, petitó.
• És a dir, mirant frontalment la porxada de la capella, a l’esquerra tendries aquest edifici que fa una forma d’«L» i acaba tocant la capella. No? Sí, sí, seria així.
• I després, si segueixes, més endavant, hi hauria una capella petitona. Que fa poc en varen restaurar el retaule.
• Sí, l’ermita és petiteta, enfront hi ha la mare de Déu, després dos àngels, aquí. Un altar, com és de suposar. Però aquí hi havia un banc, i aquí n’hi havia un altre. Dos banquets. Per darrere, és a dir, això, llavors, enfront de l’ermita, abans d’arribar a l’altar, hi havia un portalet amb un portal un poquet altet. I pujaves a una altra habitacioneta, que hi havia, llavors, un canterano, una o dues cadires, un confessionari… Després, passaves per darrere la mare de Déu. Per darrere l’altar. I allà hi havia… la mare de Déu girava. I gira, i la podies adorar. I llavors la tornaves a girar. Llavors tornaves a voltar. Tornava a haver-hi un portalet aquí, pum! I davallaves. Petiteta, l’ermita és petiteta.
• Passes per darrere la mare de Déu. La pots girar. És com la de Lluc, que la pots girar. I surts per l’altra banda.
• I després, bé, quan tu surts, surts, i a aquest costat de l’ermita hi ha la cuina, que la varen restaurar, tota nova d’alumini, una passada!
• Entraves i era la cuina del castell. Enfront hi havia aquestes cuines amb fogons antics, uns rentadors antics, i després, aquí, una bona foganya… És a dir, una cuina antiga. I davallaves uns escalonets i hi havia un rebost. Això era aquí, a la banda d’aquí, de la dreta de l’ermita.
• A la banda de darrere de l’ermita, el que varen restaurar, hi ha les habitacions noves, que en diuen. Hi ha una habitació enorme, que no sé si hi caben devers trenta o quaranta lliteres, i després hi ha un parell d’habitacions que són de quatre, de sis…, on tu pots quedar a dormir.
• Les habitacions són molt vistoses perquè són de fusta, tots els mobles són de fusta. De pedra vista, i està molt ben integrat.
• En aquesta zona hi ha cel·les, hi ha cel·les i hi pots quedar. I hi havia, quan entraves, un menjador. Un menjador, no. Una sala! Amb unes…, amb uns sofàs. Els coixins eren de llengües.
• Hi ha una xemeneia, hi ha taules llargues i hi ha com uns sofàs de fusta un poc… que tenen més anys que en Cascorro, com jo. Per si vols menjar, per si vols estar-hi… hi ha una sala… hi ha sofàs del temps de la picor, jo trob que ja els haurien d’haver canviat, però bé…
• Una claror que m’agrada molt del castell és la d’aquests dies d’estiu, que són les vuit o les nou del vespre i que vens pel camí i et fa aquestes…, aquest.., quan ja està obscurint, quan el sol ja no hi és, i et fa aquests joc de cels. I et fa diferents blaus.
• I les penyes, tots els degotissos i tots els minerals que tenen, treuen un vermells magnífics. El castell, passa com a qualsevol banda del món, d’altra banda, que no és mai igual. Ara mateix, quan venia, a sa Cabaneta, m’he aturat al poble, a Consell, i li he fet una foto. És clar! Tenia un gris… un gris blavós molt intens i al darrere havien desaparegut les muntanyes perquè hi havia una cortina d’aigua. Ah! Era magnífic! Era magnífic! I amb un gris plom, d’aquells de… I hi vas un altre dia a posta de sol net i tot això i, pffff, té una lluentor! Pffff!
• Taronja, blanquinosos, vermellosos, grisencs…, segons el moment del sol del dia. Els horabaixes sol ser molt guapo. És quan el sol li pega bé de ple i destaquen més els colors. I el temps ideal, jo dic que és ara o el mes d’abril-maig, per pujar-hi. Això dels colors, canvien. Ara, el dematí, el sol per a la pujada li fa ombra. El migdia li pega bé de ple, i a l’horabaixa, que el sol es pon per allà, li pega de front. I a l’estiu, quan puges, en el darrer tram, vas arran del penya-segat i la paret és calenta. S’ha encalentit durant tot el dia i és calenta. És calenta, calenta, calenta.
• Si et diguessin: Podries estar sense el castell? No? Com això de les Torres Bessones, que quan varen caure molta gent deia que ens fa falta aquest referent visual. Idò jo crec que sí, que hi podria estar, no? Vull dir.. no ho sé… però, vaja. T’acompanya. Vulguis o no, és una cosa que hi és. Com supòs que qui viu davant d’una badia, el fet de veure la mar… Com qui té el quadre aquell, de casa, que tens, no? Sempre. Que el tens penjat allà i que un dia no hi és i que… et sorprendria, sí. I jo pens que el castell és un poc això, és l’escenari, no? És l’escenari d’una vida a Alaró.