Dones dadà (Mujeres dadá)

Les històries de l’art es construeixen des dels afluents de la gran Història de l’Art jerarquitzada, troncal i imperativa, però així mateix els relats apòcrifs poden obviar els afluents oficials per proposar lectures paral·leles, transversals o d’anàlisi sobre llacunes i casos que necessiten d’una revisió crítica des d’òptiques inèdites, processuals i participatives. Amb Dones Dadà el museu vol donar lloc a una proposta oberta basada en la interdisciplinarietat de discursos i criteris a fi de portar al present la feina desenvolupada per certes dones que han obert una bretxa en les pràctiques artístiques i de pensament, una línia que es vincula al programa de Gèneres i Transgèneres d’Es Baluard.

El 2014 vam desenvolupar en l’espai Observatori del museu, la residència del projecte de Slam Tribu “Beat attitude”, centrada en les poetes oblidades de la Generació Beat. Posteriorment el 2015, vam emprendre un projecte estructurat en base a dades conegudes sobre les dones dadaistes com a part del grup d’estudis de gènere d’Es Baluard.

Les dones sobre les quals s’ha investigat no van arribar a passar al primer pla de la història però es caracteritzaven per mantenir una actitud rupturista amb les regles fixes i contra el sistema, expressat tant en la creació com en la recerca de formes de vida allunyades de convencionalismes.

L’any 2016 coincidint amb els 100 anys del dadaisme regenerem un primer arxiu que permetés documentar, investigar i conèixer el treball de les dones vinculades d’una o altra manera a aquest moviment produint alguns textos d’encàrrec que propiciaren noves lectures sobre algunes d’elles. Des d’una perspectiva oberta del que pot ser una actitud dadaista anticanònica van ser dones dadà: Elsa von Freytag-Loringhoven, Angelika Hoerle, Anaïs Nin, Emmy Hennings, Florine Stettheiner, Mina Loy, Sophie Tauber, Suzanne Duchamp, Hannah Hoch i Marie Laurencin, sobre les qui vam començar a publicar petits assajos que es poden consultar al web d’Es Baluard.

Els col·laboradors i col·laboradores dels textos van ser Magda Albis i Pilar Rubí, Anna Maria Guasch, David G. Torres, Maria Virginia Jaua, Sebastià Mascaró, Alelí Mirelman, Marisol Salanova, Georgina Sas, Rocío de la Vila i jo mateixa. Cadascun dels autors escollia per iniciativa pròpia a qui considerés. A tot això sumem una revisió gràfica de Pere Sousa Dada Damen – 100 Jahre Daday i una intervenció especial de Joan Casellas a partir de la baronessa Elsa von Freytag-Loringhoven.

En paral·lel a fi de generar un debat obert a partir de trobades de visibilització que anomenem “Salons” vam organitzar una “situació” pública a l’Observatori i la presentació en diverses fases del projecte com “Cas d’estudi” en diferents llocs del museu a partir d’un artefacte mòbil que servia com a espai de documentació.

Ara el 2017 amb la investigació de Semiramis Gonzalez i Susana Blas ens endinsem en un nou estadi del projecte, la revisió de la situació a l’Estat espanyol. Sent conscients de la dificultat d’acotar sota aquesta denominació actituds paral·leles però no circumscrites a aquest moviment, un delay cronològic (a Europa es delimita des de 1913 a 1920 mentre que al nostre territori parlem més d’un període intens entre 1920 a 1939) i una cada vegada més gran influència del que és interdisciplinar i d’allò polític vinculat a l’esclat de la Guerra Civil.

Col·lectius com Les Sinsombrero, Lyceum Club Femení o Les Roesset, casos particulars en la línia de Matilde Calvo Rodero, Victorina Durán, Delhy Tejero o Maria Laffite i Pérez del Pulgar, Comtessa de Campo Alange ens situen davant una genealogia irregular, fascinant i totalment desconeguda que arriba als nostres dies lliure i oberta a noves teories i anàlisis crítiques.

El projecte de difusió de Dones dadà pren forma així en aquesta fase materialitzat en una publicació que compta amb la intervenció gràfica d’Aurora Duque i la creació d’un timeline comparatiu de situacions i moments del nostre entorn i el context internacional.