Ballard Baluard
En una civilització dominada per la interacció a través de les pantalles, l’alteració dels hàbitats urbans, els paisatges incerts, l’accident i la violència, les mutacions climàtiques i la distòpia, la influència i les situacions predites per l’escriptor J.G. Ballard són cada vegada més tangibles.
Per qüestions de la grafia, quan es busca a Google o a les xarxes socials el nom del museu Es Baluard, apareix «Ballard» com a opció, cognom de l’escriptor James Graham Ballard (Xangai, 15 de novembre de 1930 – Londres, 19 d’abril de 2009 ), que va residir la major part de la seva vida en una caseta a Shepperton, un suburbi londinenc adossat a l’aeroport, una illa per si mateix, a prop i lluny. Aquestes coincidències i algunes altres més ens impulsen a generar un context de reflexió en l’espai Gabinet, per investigar, a partir de la col·lecció del museu i de certes obres poc conegudes, accions i textos, algunes de les qüestions bàsiques que ell plantejà.
Piscina penjant
Nadal Suau
Tot i que el seu origen no és mediterrani i que, de fet, primer ha esdevingut popular en cultures que assimilen luxe i verticalitat, la incorporació de la piscina penjant al paisatge illenc fa un efecte orgànic, gairebé fatídic, ja que es pot interpretar com la mimesi (i la banalització) de la lògica patent en els joves turistes que es precipiten al buit des de les seves habitacions d’hotel.
Anunciades com el paradís de la diversió o bé de la calma, en realitat les vacances en un ressort meridional són, paradoxalment, una perfecta i tecnològica forma d’avorriment. Per marcar-ne dos models freqüents, allà el turista pot dedicar el seu temps d’oci a l’esport moderat i la dieta depurativa, o bé al consum d’alcohol i drogues si és que pertany al segment jove de la classe obrera. Tanmateix, en tots els casos, el que veim és una continuïtat de l’estructura profunda que vertebra la vida occidental contemporània: l’individu entès com a capital administrable, empresa unipersonal que identifica el període de lleure amb un ‘reset’ del seu sistema intern amb l’objectiu de recuperar funcionalitat.
En canvi, aquells qui es llancen al buit des d’una balconada, i s’hi arrisquen la pell tan sols per complir una mena de ritual, estan proclamant una poderosa afirmació vitalista: només hi ha vida allà on el perill és explícit; només s’ha viatjat de veritat si s’afronta el desafiament libidinal de la mort. D’alguna manera, exposar el propi cos al desastre és emetre una interrogació sobre el concepte de propietat privada (no debades, el cos és una propietat privada, sempre al fil de l’expropiació). És un gest radical que serveix per a desvelar els mecanismes profunds del món: el balconing és un poema distòpic. No és un acte suïcida, tot i que ho pugui semblar en els cassos en què el salt surt malament i provoca un accident mortal, sinó un acte de la imaginació que accelera el compliment dels imperatius publicitaris: viu al límit, submergeix-te en l’experiència, etc. Interpretant-los al límit, el turista salta del seu cubicle vacacional, i així, per un moment, s’amplia l’horitzó vital i la realitat multiplica les seves possibilitats.
Per la seva banda, el significat d’una piscina penjant resideix en la fe que la nostra època diposita en l’enginyeria, disciplina que s’imposa sovint a l’arquitectura o a l’urbanisme. La piscina convida a simular un perill, un vertigen excepcional, però garanteix unes condicions d’absoluta seguretat: des de les seves aigües tractades amb electròlisi salina, l’usuari contempla els vianants que passen per sota i fantasieja amb la sensació de suspensió (i potser sense adonar-se’n, també esdevé reclam). Però la suposada experiència només és un simulacre. Suspesa en l’aire, geomètrica, la piscina és el resultat d’una dismòrfia de l’ornament, res més que obvietat i espectacle. Contemplada en perspectiva, sembla més un plànol que una geometria tridimensional, menys un úter que una pantalla de cristall líquid. Un dispositiu performàtic.
Poètica dels cossos ballardians
Begoña Méndez
Cos i paisatge interior. Ballard indaga en les pulsions abjectes i furga en els territoris intersticials de la bogeria. Ultrapassa les fronteres de la raó i els límits de la consciència: s’instal·la en les clavegueres del món interior per dir la bellesa delirada de les oníriques psicopàtiques. La literatura ballardiana s’inscriu en un espai sense jurisdicció ni vigilància: zona zero per a la construcció de noves mitologies fonamentades en la radical perversió i en la desviació fluorescent. Somnis execrables, malsons i febre desmantellen amb violència el dispositiu de convencions que defineixen la realitat. En el seu lloc, paradigmes obsessius i figuracions transgressores reordenen la matèria íntima per a un estranyament del món.
Espais verges del món interior. Abocador de fems en runes més enllà de la carn conscient, allà on la celebració de la immundícia es converteix en ritus per a la redempció. Els personatges ballardians s’endinsen en la seva pròpia bogeria per tal de ser fissura o plec psicosomàtic: el cos és una màquina excretora de fantasies folles i pulsions de l’inconscient.
Les fronteres de la lògica pertorbades en el territori suburbial dels somnis il·limitats.
Cossos accidentats. Crash és el so de l’impacte alliberador.
En el cos accidentat s’extravia l’anatomia humana: pasterada de carn i de ferros que el capitalisme no és capaç d’assimilar. Materialitat amorfa i descolonitzada, lliure dels imperatius del mercat neoliberal.
L’accident de trànsit ballardià és la cerimònia mística de l’autodestrucció de la carn, la joia de la seva reconstrucció com a cos-màquina.
En la col·lisió automobilística es produeix la trobada obscena de la bellesa orgànica amb la violència tecnològica. Les autopistes, arquitectures mòbils de formigó i asfalt, són el territori abstracte on els cossos i els cotxes es fonen en una materialitat imprecisa de dolor, mort i plaer exaltat. En l’accident, el cos és transsubstanciat en cicatriu penetrable i sexualitat violenta. La carn mor com a transcendència per tal de convertir-se en esdeveniment accidentari i fora de lloc, més enllà dels límits de l’humà.
Un cos-màquina desitjant constituït per acoblaments, connexions i fluids.
Cossos desenfeinats. Centres d’estiueig o com el món contemporani és un gegantí espai d’oci globalitzat, llimbs insensibles on les identitats es perden en una massa greixosa.
Sota el sol, carn caducada de supermercat.
Els cossos explotats per la dictadura de l’entreteniment són éssers sense consciència i sense temps; suspesos en un etern jet-lag o perpètua absència d’esdeveniments, la realitat no és sinó ficció asèptica i transgressions del tot inclòs. Cossos endormiscats a causa del consum banal: prostitució i pornografia, còctels, gimnàstica de manteniment, benzopiazepines i violència moderada.
Les nits de cocaïna són el símptoma del gran forat negre de la postmodernitat. L’heroïcitat dels personatges ballardians rau en l’endinsament deliberat en la seva pròpia destrucció, la transformació del buit neoliberal en nous rituals catàrtics i alliberadors. Apologies espectaculars de la violència amoral i dels crims gratuïts: delinqüència i autoagressió sense sentit per tal de fracturar la mansuetud dels cossos neoliberals.
