Álvaro Perdices.
Camins d’horabaixa. Iniciació al bosc
«Camins d’horabaixa. Iniciació al bosc» és una clariana del bosc dins un museu. Álvaro Perdices l’ha construïda a partir de fotos d’una altra clariana del bosc situada prop de Bunyola, a la Serra d’Alfàbia mallorquina. El paisatge amable en comptes d’enèrgic, la llenya terrera o el sotabosc més modest que no pas intens de les muntanyes valencianes fines, clares, oloroses i radiants que tant estimava Azorín.
Les clarianes del bosc són el contrari dels boscs obscurs i aterridors dels contes infantils clàssics, el domini d’allò salvatge, les bèsties i les persones sense llei ni civilització. Com ha escrit María Zambrano, a les clarianes del bosc el que es veu, s’entreveu o és a punt de veure’s s’encén i s’esvaeix o para. Allò incopsable sembla a l’abast de la mà. Tot i que no són el destí ni solucionin res ni tampoc hi hagi mapes per trobar-les, les clarianes del bosc són llocs d’aprenentatge, de revelació: es recorren gairebé de la mateixa manera que s’han recorregut les aules.
El paisatge és pedagog, apunta José Ortega y Gasset. La clariana del bosc d’Álvaro Perdices també és pedagogia. Les fotos presenten una escola al bosc anomenada Ses Milanes. Una etapa d’un projecte en desenvolupament que l’artista continua en altres escoles sense parets de Tenerife i Biscaia.
La millor escola és l’ombra de l’arbre. Entre arbres i arbusts que ningú no ha plantat, els nins i les nines estudien la natura mentre juguen a amagar-se i a trobar-se. Fora de l’aula són alguna cosa més que aprenents de l’ordre i la raó. Tota la llibertat dins el grup, sense regles, programes ni autoritat, amb les portes obertes a l’experiència.
Els nins de Ses Milanes estan asseguts a terra. Fan servir branques trencades i fulles, a més de llapis i quaderns de camp. Juguen a fet i amagar, mouen pedres i còdols, fan salts i tirabuixons, fugen d’estudi. Tot això i molt més passa a la clariana del bosc, però no es mostra a Es Baluard.
La instal·lació apel·la a la memòria de l’espectador, que també va ser nin i a l’escola va gaudir més del pati que de l’aula. Hi ha presències latents i invisibles que és fàcil imaginar i sentir. Per començar, falten els nins de Ses Milanes perquè juguen a fet i amagar fora de pla. També són el·líptiques les figures de les clarianes del bosc que pintaren Giorgione o Poussin, així com les bruixes vidents de Macbeth, el filòsof que perd la senda per pensar millor o el caminant que deixa el bastó a terra, s’asseu damunt una pedra i treu un quadern per anotar alguna cosa o dibuixar un apunt. Per entendre el paisatge cal dibuixar-lo mentre hom camina.
«Camins d’horabaixa. Iniciació al bosc» no s’acaba amb ells. També fa referència als artistes que necessiten l’aire lliure per conèixer-se, els mariners sense brúixola que cerquen el nord a les fosques, les persones lliures que eviten a consciència els carrils de l’Estat i els que transiten camins del bosc que no porten enlloc.
Álvaro Perdices creu que els arbres no sacrificats són l’herència. Planteja preguntes com ara per què l’esbarzer és menys venerable que l’arbre longeu. No accepta que la continuïtat de la història d’un arbre monumental sigui el més important. Li preocupa que les oliveres trasplantades gairebé no tenguin arrels ni produesquin res en la seva reinventada vida decorativa.
L’artista ha treballat amb les grans obres d’art del Museo del Prado. També ha estat mestre d’escola. Ensenya el que ha après en aules i exposicions. Tant el museu com l’escola són demostracions que l’art pot ser plaça pública i clariana del bosc, cor i pedra.
A «Camins d’horabaixa. Iniciació al bosc» els espectadors es converteixen en caminants i el museu es transforma en clariana del bosc. Les fotos estan fetes des d’un punt de vista baix. S’aconsella asseure’s a terra per veure-les i sentir-les. O per somiar, com al poema d’Antonio Machado del qual prové el títol de la mostra.
Yo voy soñando caminos
de la tarde. ¡Las colinas
doradas, los verdes pinos,
las polvorientas encinas!…
¿Adónde el camino irá?