Carles Congost i Jeremy Deller.
Music as a Foreign Language

En aquesta exposició ens submergim en una relació/diàleg a dues bandes entre Carles Congost i Jeremy Deller, dos artistes que no es coneixen personalment i els treballs dels quals tenen molt en comú. Entre altres característiques, ambdós parlen de política des de i a través de la història de la música de ball i de la cultura de club. Així doncs, es planteja l’exhibició de dues obres clau en les seves carreres: Abans de la casa / Un biopic inestable a través del sonido Sabadell, una mena de documental abstracte amb aportacions de personatges com Àngel Casas i Eduard Escoffet, entre d’altres, i Everybody in the Place: An Incomplete History of Britain 1984-1992 [Tota la gent. Una història incompleta de la Gran Bretanya 1984-1992], una master class impartida per l’artista en una classe d’un institut britànic, amb moltes imatges d’arxiu de la BBC.

D’una banda, a Congost li interessa el so Sabadell com a símptoma d’una època, d’una conjuntura cultural, econòmica i política determinada. Amb aquesta idea a la ment desenvolupa un guió molt fragmentat que opera des d’allò simbòlic i que té com a finalitat generar pensament associatiu i permetre contar la història d’una altra manera. El vídeo ofereix una mirada subjectiva, poètica i, alhora, crítica sobre les aspiracions culturals de la societat catalana en un moment en què les teories neoliberals de Margaret Thatcher al Regne Unit i de Ronald Reagan als Estats Units incideixen en la societat, la cultura i l’economia. En un moment determinat i com a mostra de complicitat Congost es val de la icònica i històrica peça The History of the World [La història del món] (1997) de Jeremy Deller. Aquesta obra és un diagrama per explicar l’evolució dels diversos estils i tendències musicals que apareixen al seu vídeo, relacionats, en el cas de Congost, amb l’Italo Disco. D’altra banda, Deller porta a terme una anàlisi de la (r)evolució social al Regne Unit, entre els anys 1984 i 1992, vinculada a l’aparició i a l’auge de les raves il·legals, la música tecno i l’acid house com a reacció a un conjunt de profundes fissures sorgides a la cultura i a la societat britànica; una reacció que es va estendre des del cor de la ciutat fins a les zones rurals més aïllades del país i traspassà barreres de classe, identitat i geografia. Cal destacar que aquests estils musicals arribaren a Anglaterra via Eivissa arran dels viatges d’alguns DJ com Danny Rampling o Paul Oakenfold, els quals tingueren una epifania quan escoltaren les sessions de l’argentí establert a l’illa Alfredo Fiorito, més conegut com a Dj Alfredo, que incorporava aquests sons a les seves sessions.

A partir d’aquestes dues peces de vídeo sorgeix una expansió en l’espai que aporta obres en paper com ara serigrafies, pòsters o fotografies, peces escultòriques i d’altres relacionades amb les pel·lícules en algun cas, però no necessàriament, corresponents a períodes diversos de les seves carreres i algunes realitzades expressament per a la mostra. Una immersió experiencial que entrellaça ambdós mons per crear-ne un de sol. Tots dos entenen i aborden les temàtiques com si es tractàs d’un espectacle en un gran escenari i mostren temes a vegades espinosos a través de propostes visualment i estèticament amables, aparentment desposseïdes de perversitat.

Totes les cançons que componen aquesta llista de reproducció sobrevolen, directament i indirectament, l’exposició, vertebrant-la, fent-hi de fil conductor i donant-ne indicis.

Carles Congost (Olot, Girona, 1970). Estudià Belles Arts a la Universitat de Barcelona. El seu treball es caracteritza per la reelaboració dels estereotips de la cultura visual contemporània per qüestionar els mecanismes i els processos de creació, i també l’àmbit artístic, a través del vídeo, la fotografia, el dibuix i les cançons pop. Des de mitjan dècada dels noranta porta a terme tasques de composició i producció musical amb l’àlies The Congosound.

Ha exposat individualment al MUSAC de Lleó; Espacio Uno/MNCARS (Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía) i La Casa Encendida, a Madrid; Espai 13/Fundació Miró, Arts Santa Mònica i Centre d’Art Contemporani Fabra i Coats a Barcelona. També ha participat en nombroses col·lectives en museus i centres nacionals i internacionals, com ara el MoMA PS1, Nova York; Hamburger Bahnhof, Berlín; Palais de Tokyo, París; IMMA (Irish Museum of Modern Art), Dublín; Museo Carrillo Gil, Ciutat de Mèxic; X Bienal de Nicaragua, Managua; Manifesta 11, Zurich, etc.

Jeremy Deller, nascut a Londres el 1966, viu i treballa en aquesta ciutat i estudià Història de l’Art al Courtauld Institute i a la Universitat de Sussex. A principis dels anys noranta començà a crear obres d’art, que sol mostrar fora del circuit convencional de galeries. El 2004 va guanyar el premi Turner i el 2013 representà la Gran Bretanya a la 55 Biennal de Venècia. Des de fa dues dècades, els seus projectes són una influència important en el panorama de l’art contemporani.