Dora García.
Romeos, luchadorxs e insecto

«Romeos, luchadorxs e insecto» és un compendi, també una síntesi de les pràctiques artístiques de Dora García desplegades a través de quatre projectes que proposen a l’espectadora un reposicionament pel que fa a la història, la conducta social i la funció d’un museu.

Aquest reposicionament s’enquadra en el modus operandi habitual de l’artista: explorar els mecanismes que intervenen en la relació entre l’artista, l’obra i el públic. És aquest darrer qui, quan adopta un determinat punt de vista, condiciona les relacions de significat entre les obres i la relació amb la institució que les acull, en aquest cas, el museu. Per generar aquest assemblatge de relacions García es val de mitjans com la performance, la fotografia, allò textual i el dibuix.

El recorregut, tot i que és lliure, podria començar a Los Romeos [Els Romeus]. Dora García parteix aquí d’un fet històric emmarcat en els anys de la Guerra Freda (1947-1991). Markus Wolf, cap dels serveis secrets de la República Democràtica Alemanya (Stasi), utilitzava el «Mètode Romeu» i posava en circulació agents joves i atractius la missió dels quals consistia a seduir secretàries solitàries per accedir als arxius confidencials dels seus caps de la República Federal d’Alemanya. Inspirada en aquests fets, la performance Los Romeos es posa en marxa a Es Baluard Museu, i se n’informa al públic mitjançant un pòster gegantí a la sala. Alguns performers circulen casualment per les sales del museu, s’apropen als visitants i intenten entaular una conversa alegre i educada que pot evolucionar cap a una relació més profunda d’amistat. Sabent això, com reaccionarà el públic d’Es Baluard Museu a qualsevol gest d’amabilitat i d’interès per part d’un estrany? La sospita serà permanent? S’acceptaran aquestes atencions a pesar de sospitar que hi ha un contracte del performer amb el museu?

Si pudiera desear algo [Si pogués desitjar alguna cosa] forma part de la sèrie «Frases de oro» [Frases d’or], en què l’artista ens proposa la lectura d’una sentència poètica, evocadora i potencialment plurisignificant que apareix escrita amb pa d’or sobre la paret de la sala d’exposició i que ens convida a una interpretació oberta, lliure. Com un gran lema, enuncia quelcom que quan es llegeix activa immediatament el pensament, canvia i transforma la relació que establim en aquest moment amb l’entorn, amb el museu.

Enllaçant amb els dos primers projectes en la utilització d’allò gràfic i allò textual arribam a Luchadorxs, una obra que recupera la memòria alhora que realitza una mena d’arqueologia del present a través de devuit cartells en què combina la fotografia amb eslògans de lluita feminista, molts dels quals presents a les manifestacions dels darrers cinc anys. Les imatges parteixen de les milicianes de la Guerra Civil i arriben a les protestes recents en diverses ciutats per recordar-nos críticament i col·lectivament que el procés d’emancipació de la dona va començar fa molt de temps i que continua encara sense culminar, ple de desig (Si pudiera desear algo).

L’itinerari conclou a The Bug (L’insecte), una instal·lació de dibuix sobre nou pissarres que manifesten la intersecció de les arts visuals, les arts escèniques i la literatura present en la pràctica de la creadora. A l’anvers de l’obra veim nou dibuixos que condensen els nou episodis de l’obra La xinxa (1929) de Vladimir Maiakovski, escrita mesos abans del suïcidi de l’autor. Aquesta obra es basa en la història de ciència ficció d’un viatge en el temps per parlar del desencís de la revolució, del caràcter cíclic de la història i de l’existència d’un accident, un insecte, una bestiola, que impedeix que aquesta estructura cíclica transcorri sense víctimes. Al revers, una línia de temps que s’anirà construint col·lectivament.

The Bug és una obra de caràcter col·lectiu i relacional que tendrà successives activacions durant la segona setmana del mes de novembre a través d’un programa específic de performances.

Aquesta mateixa setmana es projectarà Amor Rojo (2022), una pel·lícula de García que forma part d’una trilogia basada en la figura de la feminista marxista revolucionaria Alexandra Kollontaï (1872-1952), ambaixadora soviètica a Mèxic, les idees de la qual continuen apareixent, poderoses, en l’anomenada quarta onada del feminisme, i la locomotora de les quals es troba a l’Amèrica Llatina, sobretot a Mèxic, a l’Argentina i a Xile.

Dora García (Valladolid, 1965). Estudià Belles Arts a la Universidad de Salamanca i a la Rijksakademie d’Amsterdam. En els seus treballs, amb un marcat caràcter conceptual, empra mitjans diversos, com ara la fotografia, la instal·lació, el dibuix, el vídeo, el so i el web, i crea situacions o contexts que alteren la relació tradicional entre l’artista, l’obra i l’espectador.
Ha exposat individualment al MUSAC de Lleó, al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid (MNCARS), al CCCB i al MACBA a Barcelona, al Centre Pompidou de París, a la Tate Modern de Londres, l’SMAK de Gant, la GfZK de Leipzig i la Kunsthalle de Berna, entre d’altres. També ha participat en nombroses biennals: Manifesta 2 (1998), Istanbul (2003), Sydney (2008), Lió (2009), Sao Paulo (2010), Gwangju (2010), Venècia (2011) i Documenta 13 (2012). El 2021 va rebre el Premi Nacional d’Arts Plàstiques concedit pel Ministeri de Cultura i Esport d’Espanya.