El turment i l’èxtasi

«El turment i l’èxtasi» és un projecte expositiu que posa en relleu l’evolució de la creació llatinoamericana contemporània a través de la seva presència en les col·leccions d’art de Mallorca. La genealogia insereix les seves arrels entre el conflicte i l’estètica, el compromís polític i social i l’evolució de l’estètica i el pensament en una àrea geogràfica llunyana, però, malgrat tot, connectada amb la manera d’entendre les fractures de la postmodernitat.

«Veure (i pensar) Amèrica Llatina», text de Gerardo Mosquera (fragment)

És eloqüent que un recent increment de l’atenció vers l’art llatinoamericà, en l’àmbit acadèmic espanyol, sigui el resultat del desenvolupament tardà dels estudis postcolonials, presos del medi anglosaxó. Endemés que aquests estudis funcionen, en aquest cas, com un calaix per ficar tot allò «no occidental», resulta molt problemàtic analitzar l’Amèrica Llatina amb un instrumental dissenyat per discutir processos culturals en l’àmbit colonial britànic després de la caiguda de l’imperi al final de la II Guerra Mundial. L’era colonial a l’Amèrica Llatina conclogué abans que fossin plasmades les grans empreses colonials ­de signe capitalista­britàniques i franceses, al segle XIX. A Hispanoamèrica els colonitzadors s’assentaren, s’hi «acriollaren»i s’hi mesclaren, cosa que impossibilita la distinció clara entre les cultures colonials imposades, les cultures indígenes i les dels africans que hi foren duts com a esclaus. És a dir, no hi ha, com a Àfrica i Àsia, una clara interacció entre un àmbit tradicional i un altre d’occidental, les ambivalències dels quals ha discutit el pensament postcolonial. Alhora, a Amèrica hi ha comunitats indígenes que romanen considerablement excloses dels projectes nacionals i dels seus relats mestissos.

Qualssevulla que siguin les raons, aquesta exposició demostra la importància creixent del col·leccionisme privat en l’articulació del mercat, la circulació i la legitimació de l’art. A l’inrevés que en la resta de les manifestacions artístiques, en què la figura del col·leccionista no existeix, les arts plàstiques es basen en objectes «fetitxitzats»sumptuaris col·leccionables i no en circuits de difusió massiva, com passa amb la música, el cinema o la literatura, que se sustenten, per contra, en productes descarregables de la xarxa o que es poden gaudir en directe a la xarxa, al costat dels tradicionals esdeveniments col·lectius dels concerts i les projeccions en sales, o les publicacions en mitjans massius. Les obres que anomenem plàstiques o visuals continuen sent principalment objectes físics originals o documents d’accions o idees certificats com a únics o en edicions voluntàriament limitades –a manera d’originals vicaris–, que sovint contradiuen les possibilitats de reproducció massiva dels mitjans en què es realitzen. Passa amb el vídeo artístic, que es converteix en un col·leccionable d’edició limitada, o fins i tot amb la performance, de la qual es compra i es col·lecciona el dret de ser reproduïda. Aquestes entitats auràtiques i «annals»requereixen ser atresorades en col·leccions públiques o privades, i el desenvolupament d’aquestes últimes ha atorgat al col·leccionista un paper protagonista.

L’auge mundial de les fires d’art posa en relleu l’esplendor del col·leccionisme privat i l’increment del seu poder, que s’expressa no només en l’acte de comprar ­que és un acte de comissariat­sinó en el paper públic del col·leccionista i el seu patrimoni. Precisament, a Amèrica Llatina les institucions i els esdeveniments públics organitzats des de col·leccions privades s’han incrementat notablement en els darrers temps (pensem en la col·lecció Jumex a Mèxic, el MALBA a l’Argentina, la col·lecció Cisneros a Veneçuela) i duen a terme una funció valuosa i molt beneficiosa en els països amb institucions públiques escasses i febles organitzativament i econòmicament. Els col·leccionistes participen també en els consells dels museus públics, donen suport als seus pressupostos i presten les seves obres. Efectivament, el col·leccionisme privat de béns culturals implica una responsabilitat social que molts col·leccionistes han assumit. Per descomptat, aquesta responsabilitat comporta també un exercici de poder. En el cas d’aquesta mostra, la bona disposició d’un grup de col·leccionistes a prestar obres a un museu públic ha permès a Nekane Aramburu comissariar una exposició de gran interès que, d’altra manera, no hauria pogut fer-se.