Eugenio Dittborn. Pintures Aeropostals

Les pintures aeropostals són un híbrid entre la carta i la pintura. Tenen, per dir-ho així, un cos epistolar i un cos pictòric. Eugenio Dittborn va inventar aquest dispositiu l’any 1983 a Santiago de Xile, després de més d’una dècada d’experimentació sobre suports diversos amb tècniques extrapictòriques amb les quals cercava desafiar la tradicional pintura de cavallet. En aquella època, Dittborn emprà materials com ara el cartó gris, el metacrilat, el cotó, sacs de farina, taulers de DM i fins i tot el desert d’Atacama com a suport per a la seva obra.

Les pintures aeropostals es dissenyaren per poder doblegar-se, ficar-se en un sobre i viatjar a través de la xarxa internacional de correu aeri. Van d’un lloc a l’altre del planeta en un anar i venir en què l’origen i el destí es van desplaçant constantment. Tots els espais on es mostren les pintures són llocs de pas. Els sobres, que s’exhibeixen juntament amb les pintures, funcionen com una mena de catàleg o bitàcola en què s’inclou el nom del destinatari, els segells de correu, el títol, la tècnica, un text de caràcter descriptiu o poètic i l’itinerari de cada pintura.

Cartes durant el viatge i pintures a la destinació, les pintures aeropostals exhibeixen a la superfície les marques del viatge. En aquest sentit, els plecs tenen un rol central en aquests treballs. Són la condició de possibilitat de l’aeropostalitat que va permetre a Dittborn connectar-se amb el món de l’art internacional en plena dictadura militar. Les pintures entraven i sortien de Xile evitant la fèrria censura que en matèria cultural havia imposat la dictadura d’Augusto Pinochet. Pel que fa al cas, Dittborn diu, en conversa amb Sean Cubitt, que allò polític a les seves obres és als plecs de les pintures aeropostals. «L’aeropostalitat de les meves pintures com a estratègia, opció material i astúcia d’art: fer passar una pintura com a carta, arribar sens falta a qualsevol punt del planeta, vèncer l’aïllament, la separació i el confinament internacionals. Tot això és possible pels plecs i des dels plecs. El viatge, doncs, és la política de les meves pintures, i els plecs, el desplegament d’aquesta política».

Quan arriben a la destinació, les pintures aeropostals es despleguen i es pengen ocupant una gran extensió de paret. Són pintures de gran format, com les tres que es presenten en aquesta exposició a Es Baluard Museu de Palma. A l’interior de cada pintura, entre els plecs, Dittborn hi incorpora una quantitat variable d’elements i d’imatges de procedències molt diverses: fitxers policials, revistes d’esports antigues, dibuixos d’esquizofrènics, vinyetes humorístiques, entre d’altres, amb què construeix una mena de contranarrativa que s’allunya de la història oficial i que, sens dubte, es pot llegir com un antecedent de les pràctiques descolonials que inunden l’escena cultural d’avui.

L’exposició «Eugenio Dittborn. Pintures Aeropostals» és la primera mostra individual a Espanya d’un dels artistes fonamentals de l’art conceptual llatinoamericà dels anys setanta i vuitanta del segle passat. La influència de la seva obra i el seu pensament visual ha estat clau per a diverses generacions d’artistes al continent. La seva pràctica artística projecta una reflexió profunda sobre els límits de la pintura, la seva materialitat, la seva circulació i les maneres d’entendre les relacions entre allò local i allò global, el centre i la perifèria, i que al mateix temps qüestiona els discursos canònics sobre identitat, origen i història.

Eugenio Dittborn (Santiago de Xile, 1943). Va ser alumne lliure de l’Escola de Belles Arts de la Universitat de Xile entre el 1961 i el 1965, i després va continuar els seus estudis de serigrafia i litografia a Espanya i a Alemanya. El 1971 torna a Xile, on resideix des de llavors. El 1985 rep la beca Guggenheim, atorgada per la Fundació Guggenheim de Nova York i l’any 2005 va obtenir el Premi Nacional d’Arts Plàstiques atorgat pel Ministeri de Cultura de Xile.

El seu treball s’ha exhibit a nivell internacional en nombroses exposicions a destacades institucions i biennals com ara: Museum of Contemporary Art, Chicago (2019); Migros Museum für Gegenswartskunst, Zúric (2016); Liverpool Biennial, Liverpool (2012); Palais de Tokyo, París (2012); Museum of Modern Art, Nova York (2012 i 1992); Bienal de Artes Visuais do Mercosul, Porto Alegre (2011); Sharjah Biennial, Sharjah (2009); Museo Serralves, Porto (2006); Bienal de São Paulo, Sao Paulo (2004); Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid (2000 i 1994); Kwangju Biennale, Gwangju (2000); Museo Nacional de Bellas Artes, Santiago de Xile (1998); New Museum of Contemporary Art, Nova York (1997); Centre Georges Pompidou, París (1996); Witte de With Center for Contemporary Art, Rotterdam (1993); Documenta IX, Kassel (1992), entre d’altres.

Les seves obres formen part de col·leccions en institucions com ara: Museum of Modern Art, Nova York; Tate Modern, Londres; Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid; Walker Art Center, Minneapolis; Museum of Contemporary Art, Chicago; Instituto Inhotim, Belo Horizonte; Museo Nacional de Bellas Artes, Santiago de Xile.