FRAGMENTS PICTÒRICS, 1980-2010

Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma continua amb el cicle dedicat a les “Mirades a la col·lecció d’Es Baluard” i en presenta la quarta lectura, titulada “Fragments pictòrics, 1980-2010”. Aquesta nova mostra planteja un recorregut al voltant de les tres darreres dècades per il·lustrar el ressorgir de la pintura, la seva evolució a Espanya i el seu reflex a les Illes Balears. Una lectura sobre com la pintura ha estat reivindicada com a llenguatge artístic, a través de la figuració i l’abstracció, des de les diferents perspectives dels divuit artistes representats.

Una vegada assolits els corrents informalista, conceptual i minimalista als anys 60 i 70, artistes de diferents ciutats europees reivindiquen “la pintura com a tema de la pintura”, amb la voluntat de recuperar aquest gènere tradicional que havia estat objecte de rebuig al llarg de les dècades anteriors. Els “Nous salvatges” o els “Nous  expressionistes”, en el cas d’Alemanya, i la “Transavantguarda”, a Itàlia, són els termes encunyats per denominar els artistes que promulguen la consagració de la pintura i que influïren alhora en els artistes del territori espanyol.

Els primers anys de la dècada dels anys vuitanta significaren, a més de la consagració de la pintura, l’assentament de la figuració i de “l’estil del no estil”, deslligant  la pintura de qualsevol rerefons polític, social o tecnològic, com reflecteixen l’obra de Miquel Barceló, Maria Carbonero, Ferran García Sevilla, Antón Patiño i Charo Pradas. Una figuració que conviu amb d’altres propostes com l’abstracció lírica, representada a l’exposició a través de José Manuel Broto i Xavier Grau.

El pas cap a la nova dècada també tingué com a resultat la importància de la investigació pictòrica centrada en la matèria, com reflecteixen dues obres de José María Sicilia i Miquel Barceló. Des del 1990, abstracció i figuració conviuen en el mitjà pictòric mentre té lloc l’apogeu d’altres disciplines artístiques com la fotografia, l’escultura o el vídeo: la proposta abstracta de caràcter geomètric, representada per Erwin Bechtold, Miguel Ángel Campano i Ramon Canet, i l’abstracció gestual i matèrica amb reminiscències de la figuració plasmada per Rafa Forteza i Guillem Nadal. Amb ells es troba l’obra de Luis Gordillo, procedent de la nova figuració madrilenya nascuda als anys 70 i que es decanta a partir dels vuitanta per l’abstracció, concebuda des de la seva visió personal i a través de recursos com la multiplicitat o la superposició.

Una figuració narrativa com la que plantegen Miki Leal, Nicholas Woods, Abraham Lacalle (aquest darrer, a través de metàfores a mig camí entre l’abstracció i la figuració) i Victoria Civera (que ens remet a una figuració “inventada” per mitjà d’iconografies femenines), tanquen el recorregut plantejat. Són els representants de la nova figuració, que es desenvolupa des de l’any 2000 i que segueix reafirmant el valor de la pintura en l’actualitat.