Gabinet. Rebecca Horn

Rebecca Horn (Michelstadt, 1944), artista alemanya present a la col·lecció d’Es Baluard amb dues obres, Three Graces in Blue (1993) i La Ferdinanda X-Ray (1981), és una creadora visual amb una àmplia trajectòria en el desenvolupament d’instal·lacions amb vincles amb la tecnologia, performances interactives i la producció de films.

Amb aquesta revisió de les seves obres audiovisuals al Gabinet, volem aproximar-nos a les peces vinculades a la imatge en moviment, una via que comença a principi dels anys 70 amb un llenguatge propi de referències metafísiques. Les al·lusions al sexe, al desig, al cos, com també a l’intuïtiu i al científic, unides a la seva manera particular d’incloure referents poètics i literaris, són una constant en aquestes obres.

Inspirada en el cinema underground nord-americà, la seva exploració en l’audiovisual porta implícita, així mateix, referències literàries a Kafka, Joyce i Faulkner, a la Generació Beat, a TS Eliot i Sylvia Plath, als clàssics revisitats i als seus propis textos.

L’ús d’elements mecànics, materials inèdits i fràgils a les seves instal·lacions, com també la transdisciplinarietat del seu llenguatge, la van portar a col·laborar amb artistes com Jannis Kounellis, amb Sven Nykvist, amb els actors Donald Sutherland, Geraldine Chaplin i Martin Wuttke, i amb l’escriptor alemany Martin Mosebach o el músic Hayden Chisholm.

La seva primera pel·lícula és de l’any 1970, un curt de 12 minuts a partir de la performance Einhorn (Unicorn), l’escultura de la qual forma part actualment de la col·lecció de la Tate Modern de Londres. En general, la seva obra es caracteritza per un confluir de performances, pel·lícules, escultures i instal·lacions espacials, dibuix, fotografies i un tractament especial del llenguatge sonor i la relació dels cossos en l’espai. És l’etapa en què fa servir accessoris protèsics i extensions a les performances, que després converteix en films, representacions en què explora aquest equilibri entre el cos i l’espai, que aniran evolucionant i donaran lloc a una interacció entre les escultures mecàniques, on els actors exerceixen el paper de màquines disfuncionals. Les peces evolucionen sobre la idea de definir i escurçar distàncies a través de l’ús de reflexos de miralls, llum i so, que inclouen al·lusions, tan característiques, a la impossibilitat del moviment, la incomunicació i la relació amb l’espacial com a metàfora

Horn va concebre el primer llargmetratge el 1978, Der Eintänzer (The Gigolo), al qual seguirien La Ferdinanda: Sonate für eine Medici-Villa (La Ferdinanda: Sonata for a Medici Villa), 1981, i Buster’s Bedroom, 1990. Són films molt narratius en els quals es fa palesa l’obsessió de l’artista amb la imperfecció del cos i l’equilibri entre la figura i els objectes.

Rebecca Horn sempre ha tengut un vincle particular amb Mallorca, on té la segona residència.