Jessica Stockholder. Punts cardinals

Les obres de Jessica Stockholder (nascuda a Seattle, Estats Units, en 1959 encara que va créixer a Vancouver, Canadà) mostren la complexa relació entre l’espai il·lusionista de la pintura i la presència física de l’escultura. Interessada en el límit de les coses i en com les entenem, explora aquesta qüestió en relació amb nombrosos materials i la seva intersecció amb les possibilitats pictòriques. Aquest estat intersticial situa també el seu treball en la confluència que s’esdevé entre la instal·lació i l’arquitectura, ja que sempre depèn del lloc. En definitiva, la seva obra tracta sobre l’experiència de mirar, una mena d’abstracció, ús del color o d’experiència plàstica que es projecta com una manera de comunicar el món, convençuda l’artista que qualsevol imatge de quelcom implica abstracció si la pensam com a relació amb l’experiència d’aquest quelcom.

El treball de Jessica Stockholder és paradigmàtic del que s’anomena pintura expandida, aquesta pintura capaç de convertir el context en contingut en conquerir l’espai arquitectònic i provocar el pas de les dues dimensions tradicionals de la pintura a les tres de l’espai real, més la inclusió del temps de l’espectador, que necessita deambular per l’espai sense trobar un punt de vista definitiu. Sens dubte es tracta de pintura, i en les seves obres podem parlar de fons i de figura, de clarobscur, de color, de composició, d’espai, de ritme… Tot ens remet a elements/conceptes de la tradició pictòrica, encara que els materials poden ser calcetins, cinta americana, una planxa de surf, un fragment d’una cortina de dutxa, una tela d’un paraigua, una màscara ghanesa, una màquina d’escriure, uns pesos o una catifa dissenyada per ella mateixa a partir d’un disseny cromàtic acurat. És la pintura com a realitat que permet ser penetrada, habitada. Però una pintura que permet seguir parlant de pintura, encara que en molts de casos és l’espai arquitectònic la superfície per pintar. L’ús del color desmaterialitza les coses i atorga el valor pictòric que dona entitat a la pintura, com reflecteix aquesta selecció d’obres que daten del 2006 fins a l’actualitat. Ho advertim en les peces més íntimes, una mena d’assemblages d’objectes gairebé sempre trobats i reutilitzats que acaben esborrant les seves qualitats d’objecte a partir de la incidència del color. També la llum artificial com a estratègia pictòrica incideix en aquesta intenció, com un efecte de color. Més enllà de la pintura, es prioritza així allò pictòric de cada objecte i, per extensió, la capacitat pictòrica de l’espai arquitectònic, que suporta la pintura com la paret suporta el quadre.

És per això que per entendre el seu treball cal assumir una premissa fonamental: el color sempre està preparat per imposar-se al material. El color exerceix el paper del dibuix, de la perspectiva, de l’ombra, del volum, però també n’assumeix el potencial simbòlic, el simbolisme cultural, perquè els colors canvien amb el temps i amb el lloc i Stockholder procura aquesta relació fisiològica amb el color, que s’instal·la en allò emocional i en determinades tradicions que doten el color de significats diversos. Ho advertim a Hollow Places Fat; Hollow Places Thin (2011), en què l’artista serigrafia algunes formes i colors, alhora que imposa uns talls impactants en unes planxes de fusta per així deixar-hi una sèrie de llocs buits. Aquesta obra suposa una ruptura amb els materials habituals, tot i que el caràcter de «situació» i la condició de palimpsest de memòries –a causa de la intensa connexió amb els arbres i la fusta que l’artista havia experimentat a la seva infantesa al nord-oest del Pacífic, on la van influir els tòtems creats per indígenes d’aquesta costa – encaixen perfectament amb el que pretén Stockholder en els seus treballs. Els contorns naturals i els defectes de la fusta s’incorporen com a memòria «pictòrica», de la mateixa manera que els cistells de vímet assumeixen els seus colors i les seves textures a Cardinal Directions (2025), una obra site-specific creada per a Es Baluard Museu en què el públic ha de caminar al voltant de la peça per poder copsar-la, com una mena de periscopi que ens recorda que la seva obra es basa en un procés continu de presa de decisions. L’artista ens obliga a caminar per anar descobrint l’obra, com a Assist: Tied to be fit – Middle Period (2021), en què una corda funciona com una planta enfiladissa que s’expandeix per l’espai expositiu. Aquesta condició invasiva, accidental o serendípica té lloc en el procés d’elaboració de l’obra i en la recepció posterior, on es parteix d’un ordre conceptual, però per abastar allò inesperat. Per això, algunes vegades, la seva obra pot semblar surrealista o dadaísta, tot i que seria impensable sense l’aportació ambiental del minimalisme. Així, allò específic del material i de l’objecte transcendeix la seva especificitat per tal que el que veim –la superfície, la pintura– evoqui molts altres espais i sensacions capaces de desbordar els límits mateixos de la imatge i de l’espai que la conté.

Jessica Stockholder va estudiar pintura en la University of British Columbia (Vancouver), i va realitzar un màster en Belles Arts amb especialització en pintura i escultura en Yale University (en 1984 i 1985, respectivament). Ha estat reconeguda amb el Primer Premi Americà a Roma atorgat per l’ American Academy of Rome (1985), i el Lucelia Artist Award del Smithsonian American Art Museum (2007).

Ha exposat en museus i institucions de tot el món, entre els quals destaquen el Musée National d’Art Moderne – Centri Pompidou, París (2021); Centraal Museum, Utrecht (2019); SF MOMA, San Francisco (2014); Aldrich Contemporary Art Museum, Ridgefield (2011); Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid (2010); PS1 Contemporary Art Center, Long Island (2006); CAPC, Musée d’art contemporain, Bordeus (2003); Dia Art Foundation, Nova York (1995).

La seva obra forma part de col·leccions públiques i privades com Art Institute of Chicago; Fundación Barrié, la Corunya; Museo Helga de Alvear, Càceres; Corcoran Gallery of Art, Washington D. C.; Los Angeles County Museum of Art, Los Angeles; Whitney Museum of American Art, Nova York; Museum of Modern Art, Nova York; Musée National d’Art Moderne Centre Pompidou, Paris; British Museum, Londres; Stedelijk Museum, Amsterdam.