Normopaties.
Obres de la Col·lecció Es Baluard Museu

L’exposició «Normopaties. Obres de la Col·lecció Es Baluard Museu», comisariada per Carles Guerra, presentarà una selecció d’obres del fons del museu datades entre la postguerra europea i les dues primeres dècades del segle XXI de la qual se’n deriva un assaig sobre la relació de l’escriptura com a tècnica d’exercici del poder i el seu afany de normativització. Tot això a partir d’un encontre amb l’antropòleg britànic Jack Goody, conegut per les seves aportacions a una història que revela els efectes que va tenir la irrupció de l’escriptura en l’antiguitat. L’enregistrament de la darrera entrevista amb aquest investigador, poc abans de la seva mort, fa de pròleg a la tria de la Col·lecció. En la nostra contemporaneïtat, però, les formes de poder són tan heterogènies com les formes d’escriptura que proliferen.

1. Jack Goody (Londres, 1919 – Cambridge, 2015) no és un intel·lectual de moda. Ell va ser, però, un dels antropòlegs més influents al Regne Unit durant la segona meitat del segle vint. Les seves recerques van donar un pes molt important a l’escriptura com a dispositiu de consolidació social. Des d’una perspectiva antropològica, històrica i lingüística va revelar dinàmiques de canvi històric i l’emergència de noves formes de poder que l’escriptura, camuflada com a tecnologia, va catalitzar.

Aleshores, obsessionat per aquest pensador de qui tant havia après, l’any 2015 vaig viatjar a Cambridge per entrevistar-lo. Aquell dia em van acompanyar Mary Goody, la seva filla, i Xavier Ribas, el seu gendre. Durant aproximadament una hora vam entrevistar-lo. Jo li feia preguntes i Xavier Ribas l’enregistrava en vídeo. Malauradament, aquella va ser una de les darreres entrevistes, si no l’última. Al cap de poc temps, Jack Goody moria a l’edat de 95 anys.

En revisitar les imatges enregistrades aquella tarda, Jack Goody fa la impressió de respondre a totes les nostres preguntes. Ho fa amb l’ordre i la capacitat argumentativa que sempre l’havia caracteritzat. Però la comprensió de la seva parla es veu seriosament afectada. Cal fer un esforç per entendre’l, tot sabent que està pensant i parlant davant de la càmera sense que tengui en compte la nostra dificultat. Mentre que ell, al seu cap, segurament experimentava una comunicació diàfana, a nosaltres ens ha estat necessari subtitular les seves paraules.

Allò que Jack Goody convidava a pensar quan va publicar The Logic of Writing and the Organisation of Society (1986) no era únicament l’efecte de la invenció de l’escriptura. En posar sobre la taula qüestions entorn de l’escriptura com a tecnologia de modernització automàticament la va convertir en un instrument lligat a l’administració i sospitós d’afavorir la normativitat. Sense oblidar tampoc l’obliteració de formes de comunicació que el trànsit a l’escriptura hegemònica va dur a terme. Així doncs, les tècniques d’escriptura modernes obrien la porta a un progrés que condemnà altres formes d’intercanvi comunicatiu a la marginalitat.

2. La Col·lecció Es Baluard Museu d’Art Contemporani de Palma inclou al seu fons un gran nombre d’obres lligades al període de la postguerra europea. De Wols a André Masson, tot passant per Jean Fautrier i Antoni Tàpies, la pintura semblava compromesa amb un nou projecte cal·ligràfic. Al capdavall, una intenció d’esdevenir escriptura que es resistia a significar o a lliurar el seu sentit últim. Pintures que ara podríem entendre com un procés constituent que aspirava a esdevenir una forma d’escriptura que, al seu torn i com diria Wittgenstein, mai no va anar més enllà d’un estatut incert. Allò de què Wittgenstein en deia un llenguatge privat.

Aquella tarda que l’antropòleg britànic ens parlava des de la residència on va passar els seus darrers dies sentíem quelcom semblant. El seu cos i els seus gestos, el to de la seva parla i la calma amb què s’explicava entraven en contradicció amb la dificultat d’entendre’l. Tot això mentre les seves paraules evocaven la radicalitat d’aquell projecte que tant va influir en l’antropologia social. En aquell moment l’escoltàvem amb tota la nostra atenció. Però sabíem que, si volíem arribar al fons del que deia, tot i que ell ho fes amb una convicció inqüestionable, tard o d’hora hauríem de recórrer a la gravació.

Aquesta selecció d’obres de la Col·lecció Es Baluard Museu d’Art Contemporani de Palma aspira a ser un projecte que faci història d’aquestes formes d’escriptura sense poder –perquè no són formes que s’hagin constituït com a escriptura hegemònica– i alhora revisitar-les des d’una perspectiva contemporània. Com qui torna a escoltar Jack Goody amb l’esperança de copsar un sentit que se’ns havia escapat. Ara, però, l’aparell per activar les obres de la Col·lecció el constitueixen les posicions crítiques expressades per les seves autores i autors d’altres obres que també formen part de la Col·lecció.

Tot i que hi ha obres contemporànies com les de Mounir Fatmi o Petrit Halilaj que encara ens recorden la persistència de l’escriptura i la seva complicitat amb un poder normatiu, un poder que sovint s’associa al poder absolut dels estats i les fronteres, també ha emergit un reconeixement d’escriptures que han existit al marge de les societats patriarcals i els instruments de control que aquestes societats han desplegat històricament. Eulàlia Valldosera, Núria Güell, Miriam Cahn, Joan Morey i molts altres converteixen la Col·lecció Es Baluard Museu en un laboratori idoni per tornar a pensar aquella idea seminal de Jack Goody.

La idea és fer parlar la Col·lecció mitjançant els seus propis objectes, tot tenint en compte que allò que volem recuperar és la història d’un poder fundat sobre el fet de no tenir poder. Una mena de poder que molt sovint és el propi de l’art.