Personae. Màscares contra la barbàrie

«Personae. Màscares contra la barbàrie» és una revisió i una anàlisi de la Col·lecció que parteix d’una de les línies d’investigació que en defineix la seva identitat: pensar el cos humà com a reflex de les situacions sociopolítiques de cada època.

A partir d’una de les peces clau del museu, el conjunt de titelles i dibuixos realitzats per Miró al voltant del text d’Alfred Jarry, Ubu Roi, es planteja com, des de l’Antiguitat, l’ésser humà ha necessitat crear un alter ego, un altre jo, una disfressa, per poder expressar-se en llibertat quan el context històric no ho permet. Des d’aquí s’aprofundeix en la investigació que ens apropa a la creació de la identitat a partir d’una anàlisi arrelada en la relació que s’estableix entre el cos, l’individu i la imatge.

La proposta activa algunes de les obres fundacionals de la Col·lecció d’Es Baluard Museu, juntament amb algunes de nova incorporació, sota un nou paradigma: la necessitat d’escriure noves narratives al voltant del llegat patrimonial a partir de constants que sempre han definit cada període.

Cal assenyalar com al llarg del segle XX i XXI s’ha transformat la mirada entorn del subjecte i com aquesta transformació ha donat lloc a un nou imaginari. Apropar-nos a representacions ancorades als anys vint, cinquanta, setanta o a principis del nostre segle, permet que ens demanem qui som o, sobretot, què impossibilita que puguem ser.

L’exposició es presenta a partir de tres àmbits diferenciats. El primer sorgeix del conjunt de materials que formen part de la investigació que Miró realitzà i que acabà amb l’adaptació teatral Mori el Merma (estrenada al Teatre Principal de Palma el 1978 en col·laboració amb Joan Baixas). Els personatges prodiguen nepotisme i una certa decadència filtrada per altes dosis d’ironia. Al conjunt l’acompanya la peça sonora que el creador Robert Wilson ha realitzat per a l’ocasió. La proposta genera una atmosfera de la qual es desprèn crítica i vindicació envers la injustícia.

El segon àmbit se centra en una sèrie de manifestacions pictòriques, la gran majoria realitzades a partir de la segona meitat del segle XX, que ens introdueixen en la transformació que ha sofert la representació del cos humà. Amputacions, fragments y rostres alienats creen un univers des del qual pensar-se un mateix per tal de provocar que s’entengui la manca de drets civils que permetrien parlar d’un contracte social just en el qual els ciutadans puguin ser en llibertat.

Per acabar, assistim a diverses propostes, la majoria realitzades entre els anys setanta del segle XX i l’actualitat, que parteixen d’una reflexió originada en la qüestió identitària. Així, ens aproximam a diversos treballs, temps i contexts en els quals la persona reivindica la seva manca de llibertat per pronunciar-se des de la seva veu vertadera. Opressions de tota mena caracteritzen el nostre present més immediat i provoquen una certa deformació a l’hora d’apropar-nos a una imatge, fidel, dels cossos. Assistim a una mena d’iconografia en què el gest artístic esdevé motor de reivindicació a partir de l’acceptació de diverses subjectivitats crítiques que configuren les nostres societats contemporànies i que produeixen una multiplicitat d’encarnacions corpòries.

En un temps en què el pes de la moral i el dogma esdevenen modus vivendi amb l’única finalitat de vetar la llibertat d’expressió, l’exposició ressitua el focus sobre el significat de «persona» i ens condueix d’una manera directa a la defensa dels drets fonamentals.