Teresa Margolles. La pedra

Què suposa passar de carretonera a trochera? És probable que molts de nosaltres desconeguem el significat de la segona accepció. Però no és retòrica, és una resignació. És una pregunta que colpeja amb força quan ens acostam a l’exposició «La pedra» i, també, quan vivim en un context tan ardent com molts dels espais fronterers actuals.

Teresa Margolles (Culiacán, Sinaloa, 1963) va estar un llarg període a Cúcuta, ciutat limítrofa entre Veneçuela i Colòmbia. Un lloc que ha esdevingut símbol d’un mal contemporani, un territori que asfíxia, i en el qual continuar parlant de drets humans és apel·lar a la ficció. Margolles dóna visibilitat a moltes de les qüestions que travessen l’actualitat política internacional: lluita de classes, migració, gènere i, en resum, supervivència.

L’artista delimita un nou territori a partir d’una reflexió punxant, un espai triangular en el qual cadascun dels vèrtexs respon a un deute contemporani: frontera, treball, dona. Un trident que amplifica la vulnerabilitat d’una situació que afecta a tota persona que habita el lloc, on no tots viuen en igualtat de condicions. L’exposició subratlla la importància de resignificar noms tenint en compte la realitat sociopolítica i la desigualtat existent entorn del gènere.

«La pedra» recupera alguns dels eixos que sempre han nodrit el treball de la creadora. Denúncia sense complexos les crisis migratòries actuals, obre el debat entorn del treball i, sobretot, apunta a la vulnerabilitat en la qual es troben les dones davant qualsevol situació. Així mateix, la mostra presenta algunes obres inèdites i convida, per aquest ordre, a: escoltar, acceptar el repte de la mirada i pensar distàncies.