L’ARTISTA AVELINO SALA REALITZA UNA INTERVENCIÓ A ES BALUARD AMB MOTIU DE LA ‘NIT DE L’ART’

L'ARTISTA AVELINO SALA REALITZA UNA INTERVENCIÓ A ES BALUARD AMB MOTIU DE LA 'NIT DE L'ART'

S.O.S. és el títol de l'obra que Avelino Sala ha dut a terme al baluard de Sant Pere, dins del recinte d'Es Baluard. Es tracta d'un projecte d’Art Palma Contemporani, associació de galeristes, coordinat per Es Baluard i Fernando Gómez de la Cuesta que podrà veure's durant la Nit de l'Art, dia 19 de setembre de 2013, i els dies posteriors.
  
Avelino Sala (Gijón, 1972) és artista, comissari i editor, un dels artistes espanyols més prometedors i el treball del qual ha aconseguit gran projecció a nivell internacional en els últims anys. En els seus inicis, la seva obra ha pres impuls al voltant de la seva pròpia biografia, amb treballs protagonitzats per ell mateix. Sense abandonar el dibuix, la disciplina que més ha freqüentat, l'escultura en els seus més variades formes, o la fotografia, Sala ha anat donant cada cop més rellevància al suport vídeo, d'importància central en la seva producció més recent. Compromès amb qüestions socials i de lectura política, les seves intervencions i accions a l'espai públic obeeixen a aquesta línia de fer reflexionar l'espectador sobre els temps en què viu.
 
La instal·lació S.O.S., situada a l'entrada d'Es Baluard, és fruit de la col·laboració d'un projecte privat, la Nit de l'Art, impulsat per les galeries de Palma de Mallorca com a via de visibilitat i suport conjunt entre allò museístic i la iniciativa impulsada per la societat civil, un objectiu en desenvolupament en la nova etapa del museu.
 
Segons assenyala l'autor, l'obra permet pensar en com en aquests temps estranys de canvis i inestabilitat, quan sembla que tot es parteix i les coses no són com ens pensàvem:
 
“els artistes, si és que tenim capacitat per explicar alguna cosa, hem d’explicar-les com són i sembla que quan tot s'ensorra no ens queda més que fer barricades, enderrocar marques i plantejar altres mons, altres mirades que ens permetin intuir alguna via per a l'esperança. L’Armaggedon (de la cultura) s'acosta i això ens acosta més a les ruïnes romanes que als temples de l'espectacle en què s'han convertit els centres d'art. Els artistes, aquests personatges secundaris de gairebé totes les pel·lícules, són, però, el suport de tot el teatre que es conforma en aquest estrany espectacle de la contemporaneïtat tan sorprenent com absurda. No podem desilusionar-nos perquè ja sabíem que ningú ens havia convidat al ball. Perquè l'art de la resistència (cultural) davant el desert hegemònic no sabem si ens condueix a cap lloc o només és una altra travessia pel desert. Cal abandonar qualsevol arbitrarietat per centrar-nos en l'art com a catalitzador real del discurs crític que ajudi a aportar alguna cosa, una idea que, lluny de ser forçada a la radicalitat, s'apropi a allò honest. L'art pot reforçar la nostra postura ètica i confeccionar el reflex d'un món que no només canvia a una velocitat estratosfèrica sinó que a més ho fa de manera caòtica. No sabem si som aquí per combatre o només per observar i donar, com els joglars, una visió del que “va passar” sense més. Estem allotjats més que mai en aquesta idea de Gramsci sobre “la construcció de l'hegemonia com un procés de creació de veritat i de consens”. Es tracta de la capacitat dels grups dominants de perpetuar els seus interessos de manera que les classes dominades els percebin com a interessos comuns. És, segons les seves pròpies paraules, el consentiment actiu dels dominats. Aquest consentiment actiu en què caiem tots, però que podem intentar evitar en la mesura del possible. Aquesta manera d’escapar pot canalitzar perfectament a través de l'obra d'art. "Pau entre pobles, guerra de classes" és una frase que em vaig trobar l'altre dia en ple barri de Gràcia de la ciutat de Barcelona. Aquesta frase mostra obertament la fractura que a passos de gegant s'està gestant a una Europa que camina amb pas ferm a una mena de centreamericanització, un camí cap a una estructura social conformada per una oligarquia de rics i grans masses de pobres. La classe mitjana està condemnada a l'extinció. El problema apareix quan els artistes no sabem on ens trobem, perquè la pràctica artística no deixa de fonamentar en la paradoxa”. (Avelino Sala, Palma 16 de setembre de 2013)