L’escultura, construïda amb fusta i amb una estructura d’acer i alumini, s’erigeix com un gratacels d’una megalòpolis pròpia dels inicis del segle XXI. Les grans dimensions de la peça ens obliguen a observar-la debaix estant, aixecant la mirada i emulant el gest que realitzam per veure els edificis de les grans urbs. L’artista ens transmet la mateixa sensació òptica i corporal, juga a l’engany amb la nostra memòria sensitiva, per descobrir-nos, a la vegada, que no estracta d’un edifici, sinó d’un pinzell de proporcions enormes. Una brotxa, amb mànec de fusta clara, hiperdimensionada i situada en una posició impossible pera un pinzell.

L’artista desconcerta amb aquest Brush building, descontextualitza l’objecte i l’hibrida, i ens ofereix noves mirades i reflexions sobre la seva funció, encara més si fos possible, gràcies al canvi d’escala. L’engrandiment d’allò quotidià, recurs utilitzat amb funcions diverses des del món del pop, és a l’obra de Dennis Oppenheim un recurs de maduresa. Aquesta ampliació de les mides reals dels objectes que ens envolten emfatitza la funció de la peça i assenyala aspectes sorprenents o grotescos de les situacions que les obres creen.

Oppenheim ens planteja un joc interessant d’escales amb aquesta escultura, perquè mentre que el pinzell, com a element base i sustentador, és d’unes dimensions monumentals, les finestres que el poblen són petites i ens recorden les llars minúscules de les ciutats contemporànies.

I.LL.