Aquest web utilitza cookies perquè puguem oferir-te la millor experiència d'usuari possible. La informació de les galetes s'emmagatzema al navegador i realitza funcions com ara reconèixer quan tornes a la nostra web o ajudar el nostre equip a comprendre quines seccions del web trobes més interessants i útils.
La China
Data: 2007
Tècnica: Gelatinobromur de plata i bany de seleni damunt paper baritat
Mides: 110 x 110 cm
Edició: 1/3
Es Baluard Museu d'Art Contemporani de Palma
Núm. Reg. : 619
Obra no exposada
Alberto García-Alix, cronista fidel de cada etapa i cada moment que ha viscut, és –com ell mateix es defineix– una persona que fa fotografies. Defensor d’allò analògic, fa les fotografies disparant sense censures d’enquadraments, gestos o temes. Autoretrats i retrats de personatges desconeguts, outsiders, i noms reconeguts, éssers molt propers o persones amb les quals empatitza, el seu entorn sempre ha estat la seva font més directa i el cos central del seu treball. També la recerca d’escenaris, moments intangibles de l’exterior que són així mateix la manera de plasmar el seu interior. Darrerament ha integrat el paisatge urbà de ciutats o l’entorn natural com el de Formentera, però sense allunyar-se de les seves recerques constants. Reflex de situacions i miralls de ruptures o eclosions internes tan reveladores com la mirada directa del seus personatges.
E.B.
Viu i treballa a Madrid. Amb vint anys abandona la llar familiar i la universitat per muntar el seu primer laboratori amb l’amic Fernando Pais, a Madrid, l’any 1976. De formació autodidacta, realitza, entre el 1976 i el 1986, retrats de petit format del seu entorn més proper, que es converteixen en una crònica d’aquesta generació marcada per la transició democràtica i amb una íntima referència biogràfica de l’artista. Es trasllada a París el 2003, on s’enfronta a una crisi personal, a la vegada que lluita contra una greu malaltia. És a la capital francesa on explora un nou format, el vídeo, amb l’obra Mi alma de cazador en juego, que forma part d’una trilogia, «Tres vídeos tristes». Torna a Madrid el 2005, on funda la productora No Hay Penas. Amb motiu d’una exposició col·lectiva de fotografia organitzada per la Seacex el 2007, té el seu primer contacte amb la Xina, i és tant l’impacte que li produeix la societat d’aquell país que decideix, l’any següent, establir-s’hi durant algun temps. Reconegut amb el Premio Nacional de Fotografía del Ministeri de Cultura espanyol l’any 1999, també ha estat guardonat amb el Premio Bartolomé Ros a Photoespaña (2003), el Premio de Fotografia de la Comunidad de Madrid (2005) i el Premi PhotoEspaña 2012. La seva obra s’ha exposat a Madrid, Londres, l’Havana, París, Frankfurt, Nova York, Pequín, Lisboa, entre altres ciutats, i ha estat objecte de diverses retrospectives, la més recent la realitzada al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid l’any 2008. El 2010, Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma organitza l’exposició «Lo más cerca que estuve del paraíso», dedicada a les fotografies realitzades per l’artista a les Illes Balears. La seva obra està present a importants col·leccions públiques i privades com la del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (Madrid), Colección de la Fundación Coca-Cola, Fundación Rafael Botín, Fundació Foto Colectania (Barcelona), Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma, Patio Herreriano Museo de Arte Contemporáneo Español (Valladolid), Speed Art Museum (EUA), Fonds nacionales d’art contemporain (França), entre d’altres. E.B.