Ngone I pertany a la sèrie de pintures de cromatisme mínim que l’artista inicià els anys noranta. Així com la dècada va avançant, els colors es redueixen encara més fins a desproveir l’obra de qualsevol taca de color que no sigui en blanc o en negre, o la mescla d’ambdós. L’ús del blanc/negre es perpetua al llarg de la seva trajectòria i conviu amb les pintures de colors intensos. En aquest cas, es tracta d’una pintura realitzada després d’un viatge a Àfrica el 1995. L’assumpte, un retrat de dona, tema-base del seu univers creatiu, ja no és un rostre del món marginal, subjecte de la primera etapa, sinó un rostre de trets africans que s’adapten perfectament a les faccions que formen part de l’imaginari de l’artista abans del viatge. Això no obstant, no són els trets facials el vertaderament important en aquesta obra, sinó més aviat els no trets, que es desdibuixen, gairebé no es veuen, només s’entreveuen entre ombres. Allò realment substancial és la força que transmet el rostre, una força interior entre pinzellades intenses i gruixudes, blanques i negres, en un joc persistent de llum i obscuritat. Un rostre que no denota ni feminitat ni masculinitat, un rostre ambigu que únicament en comunió amb els grans pits es torna femení. Un retrat de bust, visceral, que mira l’espectador de cara, desafiant, amb un fons equilibradament bicrom, desproveït de qualsevol element narratiu que doni informació addicional, que aporta rotunditat al personatge. Res en aquesta obra no és superflu ni prescindible.

C. J.