Viu i treballa entre Mallorca, París i Mali. Estudia a l’Escola d’Arts i Oficis de Palma i el 1974 comença Belles Arts a la Universitat de Barcelona. A finals dels anys setanta presenta les primeres obres pròximes a l’esperit conceptual, vinculat al grup Taller Llunàtic a Palma. Un primer viatge a París li descobreix l’art brut i l’expressionisme abstracte nord–americà. A principis dels anys vuitanta, la seva pintura figurativa de tendència expressionista té una clara relació amb dos moviments artístics de gran presència internacional: la nova pintura expressionista alemanya i la transavantguarda italiana. Juntament amb Miguel Ángel Campano i José María Sicilia, Miquel Barceló es perfila com un dels representants més significatius de la pintura espanyola dels anys vuitanta i s’identifica amb un col·lectiu d’artistes que reprenen la pràctica de la pintura des d’una sensibilitat matèrica. Va rebre el Premi Nacional d’Arts Plàstiques del Ministeri de Cultura l’any 1986 i el Premi Príncep d’Astúries de les Arts el 2003. El 2009 representà Espanya a la Biennal de Venècia.