Manolo Millares va definir el seu propi llenguatge a partir dels collages, en els que utilitza elements com fusta, arena, fragments de ceràmica o l’arpillera, aquesta darrera adoptada des del 1954 per a la creació de les seves sèries «Muros» i «Perforaciones» i que es pot relacionar amb les tècniques d’enterrament de la cultura guanxe. L’arpillera —un material humil— se converteix així en el suport idoni per plasmar les seves preocupacions: l’home, el passat recent d’Espanya, el dolor i els efectes de la guerra o la història de l’art espanyol, en concret, el Segle d’Or.

Manipula l’arpillera, reforçant la seva qualitat expressiva, mitjançant esquinçalls i nuus, superposa fragments de tela o cartró cosits a la superfície i aplica en darrer lloc el color, element que redueix al negre, el blanc i el vermell, principalment. Tot això es veu plasmat en els seus «Homúnculos», iniciada el 1960, i també es reflecteix en les dues pintures procedents de la col·lecció d’Es Baluard, Cuadro 160 II (1961) i Políptico (1967). Neix a una família d’intel·lectuals els quals, amb la guerra civil espanyola, es traslladen a Arrecife (Lanzarote). Autodidacta, des de jove comença a practicar el dibuix, primer dins la figuració i a finals dels anys quaranta derivant cap altres propostes avantguardistes, influenciant-se pel surrealisme i el constructivisme, amb Joan Miró i Joaquín Torres-García com a referents essencials. El seu interès per l’art primitiu i la iconografia guanxe es materialitzen en les seves conegudes Pictografies que realitza des del 1951 fins a mitjans dels anys cinquanta. El violent dramatisme de les teles de sac, els seus estrips, retorciments, així com els seus peculiars traços monocroms, seran els elements que fan la seva obra identificable.

E.B.