D’origen iranià, en l’actualitat viu i treballa a Nova York. Amb 17 anys, deixa el seu país natal i es trasllada als Estats Units, on estudia Belles Arts a la University of California, Berkeley. L’any 1990, Neshat torna a l’Iran i troba un país totalment transformat per la Revolució Islàmica, fet que l’afecta profundament no tan sols a nivell personal sinó com a artista. A través de la seva obra planteja qüestions universals com la memòria o la pèrdua, alhora que reflecteix la posició de la dona a la societat islàmica i el control del poder polític al qual està sotmesa la societat actual. La fotografia en primer lloc i poc després el vídeo i el cinema són els mitjans a través dels quals analitza la dualitat entre el passat i el present, entre Orient i Occident, entre l’home i la dona, des d’una visió atemporal i universal. Les seves fotografies, realitzades en blanc i negre, capturen fragments concrets del cos femení, com el rostre, les mans o els peus, els únics que poden mostrar-se en públic segons la llei islàmica. A sobre, hi emplaça referències de poetes i escriptores iranianes i citacions religioses en llengua farsi, juntament amb elements aliens a la dona com les armes, que converteix en metàfores de la recerca de la llibertat i la rebel·lió envers l’opressió del gènere femení. La seva incursió en el cinema es desenvolupa a partir de 1997, any en què realitza la seva primera pel·lícula; gràcies als recursos que li proporciona el mitjà cinematogràfic, Neshat potencia encara més el factor narratiu i profunditza en les divergències entre gèneres, les diferències entre cultures, com reflecteix la videoinstal·lació Fervor (2000). Ha exposat a la Tate (Londres, 1998), Whitney Museum of American Art (Nova York, 1998), Serpentine Gallery (Londres, 2000), Irish Museum of Modern Art (Dublín, 2001), Museo de Arte Moderno (Mèxic DF, 2003), Museo de Arte Contemporáneo de Castilla y León (Lleó, 2005), Stedelijk Museum Amsterdam (2006) i a la Fundació Telefónica (Madrid, 2013), entre d’altres. A més, destaca la seva participació a la Documenta XI, Kassel (2002), la 48 Biennal de Venècia (1999) i la Biennal del Whitney de Nova York (2000). La seva obra és present a les col·leccions de centres i entitats com la Tate (Londres), el Musée national d’art moderne, Centre Pompidou (París), The Solomon R. Guggenheim Museum (Nova York), el Museo de Arte Contemporáneo de Castilla y León (Lleó), la Fundación Telefónica (Madrid) i el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (Madrid). Ha estat guardonada amb el Premio Internazionale de La Biennale di Venezia (Leone d’Oro) de 1999, l’Hiroshima Museum of Contemporary Art Peace Award (2004), el Lilian Gish Prize (2006) i el Leone d’Argento a la millor direcció a la Mostra de Venècia de 2009 per la seva pel·lícula Women without men. E.B.