Erró és el pseudònim adoptat per Gudmundur Gudmundsson des de l’any 1967 en lloc de Ferró (nom que pren el 1953 del poble Castell de Ferro, localitat que visita durant la seva primera estada a Espanya). Pintor resident entre París i Formentera des del 1958, estudia pintura a l’Escola de Belles Arts a Reykjavík. Després del viatge a Noruega el 1952, on completa els estudis i s’inicia en les tècniques del gravat i el fresc, la seva inquietud el porta a recórrer altres països europeus, en concret Alemanya, Espanya, Itàlia i França. Al nostre país es familiaritza amb l’obra d’El Bosco al Museo del Prado i durant la seva estada a Florència estudia l’obra de Leonardo da Vinci i Paolo Ucello. L’arribada a París el 1958 suposa la presa de contacte amb el surrealisme i destacats artistes com Joan Miró, André Masson i Man Ray, entre d’altres, així com el retrobament amb Roberto Matta, a qui ja conegué el 1956 durant la Biennal de Venècia. Erró va saber veure la capacitat d’expressió de dues tècniques emprades pels surrealistes, el collage i el fotomuntatge, que mantingué al llarg de la seva trajectòria. Al desembre de 1963 descobreix Nova York, ciutat on coneix artistes vinculats al pop art americà com ara Robert Rauschenberg i Roy Lichtenstein, i viu en primera persona l’exaltació de la realitat quotidiana a través de la reproducció d’objectes banals promulgada pel corrent americà. Allà, Erró participa en happenings amb l’objectiu de criticar el sistema i recopila tota classe de documentació gràfica que posteriorment veiem reflectida a la seva sèrie de «Scapes»: acumulacions de menjar (Foodscape, 1962-1964), de cotxes (Carscape, 1969), d’animals (Fishscape, 1974) o d’avions (Planescapes, 1970). Erró, considerat un dels artistes destacats de la «figuració narrativa», reflexiona sobre la imatge i la seva relació amb la realitat. La barreja d’imatges en clau de saturació –resultat d’un procés intel·lectual previ– procedents de la història de l’art, els mass media, la publicitat o del món del còmic, són un element fonamental a la seva pintura per tractar i criticar, a vegades des d’un enfocament irònic i humorístic, altres des de la serietat, temes com la propaganda política, la dona poderosa alhora que icona sexual. La seva obra ha estat exposada en nombrosos centres d’art: Museu Nacional Bezalel (Jerusalem, 1958), Musée d’art moderne de la ville de Paris (1985), Museu d’Art (Bergen, Noruega, 1992), Galerie Nationale du Jeu de Paume (París, 1999), Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma (2005), Institut Valencià d’Art Modern (València, 2006). Oficial de l’Ordre de les Arts i les Lletres el 1989, la seva obra forma part d’importants col·leccions públiques i privades com el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (Madrid), l’Institut Valencià d’Art Modern (València), Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma, el Centre Pompidou (París), la Fondation Maeght (Saint-Paul-de-Vence), The Museum of Modern Art (Nova York) i el Reykjavík Art Museum (Reykjavík).