Katja Meirowsky.
L’acció roja i la membrana

D’entre els artistes moderns que després de la Segona Guerra Mundial es varen establir a les Illes Balears per produir-hi una part extensa de la seva obra, Katja Meirowsky (Straussdorf, 1920 – Potsdam, 2012) ha romàs injustament allunyada dels focus historiogràfics. La seva obra i la seva figura ens apareixen avui sota el signe d’un cert anacronisme, de l’estranyesa i, alhora, d’una poderosa determinació estètica. Actualment és necessari refer el cànon de l’art modern tot eixamplant-ne els criteris i fent lloc a “l’altra meitat de l’avant-guarda”.

D’ascendència russa i italiana (Casella era el seu nom de fadrina), Katja Meirowsky era filla de mare jueva i pare comunista. Entre el 1938 i el 1942 va estudiar pintura a la institució que ara s’anomena Universitat de les Arts a Berlín. Durant l’època nazi va ser membre de la Rote Kapelle [Orquestra Roja], una organització de resistència al nazisme i assistència als jueus i als que havien de fugir del règim alemany. Perseguida per la Gestapo, Meirowsky es va amagar a Polònia durant la guerra i va tornar a Berlín l’any 1945 per treballar com a artista en l’entorn de les galeries Gerd Rosen i Bremer.

Juntament amb l’artista Alexander Camaro i la seva dona, Liselore Bergman, Meirowsky va fundar l’any 1949 el cabaret d’artistes Die Badewanne [La banyera], al voltant del qual hi trobam, així mateix, entre molts altres, els artistes Hans Laabs i Heinz Trökes, amb qui després coincideix a l’illa d’Eivissa. Situat al Femina-Bar de Berlín, Die Badewanne era un centre d’experimentació multidisciplinari que unia la pintura, la literatura, la dansa, el teatre i la música i que s’inspirava en la literatura i l’art modern perseguit i censurat pels nazis per reinterpretar-los i adaptar-los a la realitat del moment. La sàtira, la ironia, l’absurd i l’humor negre els permetien denunciar la pervivència del nazisme a la societat de postguerra. Die Badewanne només va durar uns sis mesos, tot i que molt intensos. L’any 1950, un grup d’aquests artistes va fundar un nou cabaret, Die Quellepeitsche [La font original]. Meirowsky, el seu marit, el seu germà petit Rolek Casella i Hans Laabs crearen un projecte alternatiu, Das Atelier [El taller].

Motivada principalment pel desig de trobar la seva pròpia veu com a artista, lluny del pes d’un passat feixuc i violent, l’any 1952, Katja Meirowsky i el seu marit s’establiren a Eivissa. La construcció d’una nova vida, l’opció de tornar a començar, la dedicació absoluta a la creació i a la invenció d’un nou món semblaven possibles en el lloc que havia estat escenari d’utopies també abans de la guerra. Malgrat formar part del Grupo Ibiza 59, en el qual va ser l’única dona en un ambient eminentment masculí, Meirowsky viu una vida gairebé ascètica, sense gaires relacions socials i envoltada d’un petit grup d’amics. Karl i Katja Meirowsky desenvolupen a l’illa una afició particular per l’arqueologia que porten Karl Meirowsky a ser el primer membre estranger del llavors anomenat Instituto de Estudios Ibicencos. L’empenta de Karl els fa viatjar esporàdicament fora de l’illa en viatges pel Mediterrani, a Amèrica o a Àsia.

L’Eivissa del moment era una excepció cultural en una Espanya encara pobra que vivia els rigors de la dictadura militar. La Pitiüsa gran era un centre de relacions multiculturals on es trobaven artistes i creadors de nombroses nacionalitats, un eixam de creació plàstica i literària, amb algunes galeries i, des del 1969, un dels primers museus d’art contemporani de la postguerra.

Tot i exposar la seva obra a Eivissa, a la Península, a Alemanya i a altres països europeus, el seu treball ens arriba avui poc explorat críticament i històricament. L’exposició que presenta Es Baluard Museu és un intent de percebre l’obra de tota una vida, ja ben entrat el segle XXI, amb una actitud i uns ulls nous.

Sembla com si l’obra de Meirowsky volgués distanciar-se de les convencions que han dominat l’art del seu temps per situar-s’hi a fora, en un exterior des d’on reclamar l’estricta necessitat creativa individual com a reacció a una existència marcada per algunes de les barbaritats humanes més terribles i espantoses que s’esdevingueren a la primera meitat del segle XX: el feixisme, l’holocaust, la segona gran guerra, els totalitarismes i la destrucció de tot un món i una cultura. Podríem dir que la pintura de Meirowsky es construeix per eliminació, per destil·lació de formes generades a partir de la voluntat de fugir del rigor del cubisme, d’apartar-se de la condició líquida de l’espai surrealista i dels egoismes expressionistes, del tachisme o de l’informalisme que dominaren el mercat de l’art des de la postguerra. Meirowsky fa avançar la seva obra pel camí de l’abstracció, però gairebé sempre amb delicats equilibris entre la presentació d’espais prototeatrals (hi trobam escenaris, cortines…) i la natura que l’envolta, sense oblidar l’empremta dels humans sobre la terra i els paisatges, la cultura i les seves restes.

Realitzada a partir de l’obra que l’artista va conservar al llarg de la seva carrera, curosament custodiada pels seus amics Marianne i Reinhard Lippeck a Potsdam, l’exposició vol interrogar les raons de la fascinació que exerceix avui aquest treball. D’una banda, Meirowsky recull l’herència dels artistes d’avantguarda de la primera meitat del seu segle; d’altra banda, la recerca constant de singularitat li fan explorar camins visuals totalment oposats als corrents dominants i a les modes: Meirowsky fuig dels estils coneguts per crear constel·lacions iconogràfiques en què la racionalitat expressada amb colors modestament apagats transmet emocions i idees gairebé inenarrables. La seva pintura sembla mancada de referents externs: tot s’inicia i retorna a l’espai que l’autor i l’espectador comparteixen inconscientment.

Com va escriure el poeta castellà Antonio Colinas, gran amic de Katja i Karl Meirowsky, «[…] a les seves obres […] hi ha una pau sàvia i amenaces, hi ha una enorme i metafísica serenitat i una agressió, una provocació que ve imposada pel sentit catastrofista del temps que ens ha tocat viure».