Susy Gómez.
Gest contra l’oblit

Endinsar-se en la memòria. Permear i ser permeat per imatges, per paraules, per gestos. Nebuloses que calquen història, no sempre recordada. La pregunta es formula en múltiples direccions, per la qual cosa apuntar la necessitat de dur a terme un exercici que es nodreix de records exigeix que sapiguem que volem recuperar alguna cosa que no coneixem en present. Per això, fer referència a la memòria ens apropa a una dimensió en què allò íntim i allò públic caminen de la mà. La memòria entesa com a part essencial de la nostra història: de la nostra història… plural? Significa, doncs, que el que oblidam pertany també als altres? Què seríem sense memòria?

No ha estat poc el que s’ha escrit sobre la necessitat de fer història, de recordar i no oblidar el que ha passat. Entre una història comuna i personal hi ha un espai intermedi d’acompanyament i complicitat, de vivències simultànies que teixeixen una cosmogonia plena de grans relats, universals, i petites històries, íntimes i indescriptibles. El més important és trobar els canals per accedir a aquests registres, els que ens permeten saber qui som i d’on venim. De vegades, les dades històriques ajuden, encara que només sigui per saber que en tot el que s’ha dit hi falta l’essencial. Altres vegades, en canvi, són trobades inesperades, com el famós moment de la magdalena proustiana, són instants en què alguna cosa provoca un viatge estel·lar a través d’espais recòndits.

No és trivial que, al bressol de la cultura clàssica, una de les titànides, Mnemòsine, fos la personificació de la memòria, i qui, juntament amb Zeus, fou la mare de les muses. És interesant apropar-s’hi i pensar que en, o davant, l’acte de creació, solem suggerir que les muses l’acompanyin. I és interessant imaginar, perquè d’alguna manera podem imaginar junts, que el do de la creativitat és engendrat per la memòria, per una que no es pot manipular, per una que és ancestral i directa, però també oberta i accessible.

Susy Gómez (Pollença, 1964) fa anys que desenvolupa un treball de recerca sobre la història col·lectiva que envolta l’univers de la dona, que fa palès com ens veuen, ens veim i, molt subtilment, ens adverteix: ens veuen? què veuen? Un tema que ha treballat de manera lliure, sense la necessitat d’adherir-se a moviments ni etiquetes. Simultàniament ha treballat i s’ha treballat una memòria personal. Una manera d’apropar-se a aquest jo més íntim, sense pors, sense concessions i sense adoctrinaments.

Fa alguns mesos, exactament el mes de maig de 2022, va presentar el projecte «Quantum» a la Galeria Horrach Moyà de Palma. Unes pintures de grans dimensions en les quals els seus coneixements i les seves experiències es fusionen. Gómez ha creat un espai on tots podem trobar la senda per reconèixer-nos. L’univers iconogràfic que genera juga amb la imatge de la mateixa manera que ho fa la poesia, a partir de matisos i desvetllaments. Un espai pictòric que ve a dir-nos tot allò que hem oblidat, que ve a recordar-nos que el que hem oblidat és qui som i què som. Podem endinsar-nos en aquests mons, que són els nostres, a partir de sabers universals i col·lectius o, també, personals i familiars, hi és tot, aquí, i ella ens facilita el camí.

El que es presenta ara al museu va més enllà d’un simple canvi d’escala –encara que també ho és–, la instal·lació pictòrica que es presenta subratlla un gest i una acció en relació amb una pulsió de dona, d’una manera històrica i artística, i sap generar llibertat perquè cadascú decidesqui fins on vol o pot arribar.

Al llarg de la història de l’art hi ha hagut pocs exercicis d’aquesta naturalesa: Claude Monet, amb Els nenúfars o Les nymphéas, avui ubicats al Musée de l’Orangerie de París; Mark Rothko amb els frescos de la capella que porta el seu nom a Houston; Barnett Newman amb The Stations of the Cross, a la National Gallery of Art de Washington, o Lepanto, de Cy Twombly, al Museum Brandhorst de Munich. Tots responen a la voluntat d’anar més enllà de l’espai pictòric, tots apunten aquest més enllà de la tela, que suggereix que allò que es veu a la superfície no és el que s’ha de veure. Però, d’alguna manera, a pesar que tots neixen en el que podríem anomenar l’univers de l’abstracció, fan referència a una dada concreta: la natura, la religió o la història mateixa.

Convé parar esment en el detall i pensar que la primera vegada que en aquest segle XXI es fa un exercici d’aquesta naturalesa el fa una dona. Un cos d’artista que no es val de referències externes com a inspiració, un gest porós que encarna temps i espai universal. Susy Gómez mira dins el món i dins el seu món, així ens dona l’oportunitat d’aturar-nos i de veure. Ens ofereix la possibilitat d’endinsar-nos en allò col·lectiu i en allò privat. No sé si tots podrem fer-ho, perquè convé no oblidar i convé no voler fer-ho, no es pot manipular el passat, la història no deixarà de ser la que és.

Gómez uneix sabers ancestrals i íntims, recupera allò que som en essència, unió i amor, sense complexos, sense filtres ni religions. Potser l’origen del nostre malestar contemporani rau en això, en el fet d’haver oblidat, tant! Haver oblidat què i com som o hauríem de ser. Per tot plegat, aquesta proposta expositiva és una ofrena, una invitació a meditar sobre el que hem de recuperar, perquè ens constitueix. Susy Gómez ens apropa al seu gest contra l’oblit amb la voluntat que recuperem allò que a tots ens fa ser.