Viu i treballa entre Mallorca i París. Estudia a l’Escola d’Arts i Oficis de Palma i el 1974 comença Belles Arts a la Universitat de Barcelona. A finals dels anys setanta presenta les primeres obres pròximes a l’esperit conceptual, vinculat al grup Taller Llunàtic a Palma. Un primer viatge a París li fa descobrir l’art brut i l’expressionisme abstracte nord–americà.
Ja a la dècada dels vuitanta, la seva pintura figurativa de tendència expressionista té una clara relació amb dos moviments artístics de gran presència internacional: la nova pintura expressionista alemanya i la transavantguarda italiana. Juntament amb Miguel Ángel Campano i José María Sicilia, Miquel Barceló es perfilà com un dels representants més significatius de la pintura espanyola dels anys vuitanta i la seva obra arribà a identificar-se amb un col·lectiu d’artistes que reprenen la pràctica de la pintura des d’una sensibilitat matèrica. Va rebre el Premi Nacional d’Arts Plàstiques del Ministeri de Cultura l’any 1986, el Premi Príncep d’Astúries de les Arts el 2003, el Premi Nacional d’Art Gràfic 2014 i fou nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Salamanca el 2017.
S.H.
