TEA Tenerife Espacio de las Artes
Jorge Eduardo Eielson.
El nus vertical

L’exposició «El nus vertical», dedicada a l’artista Jorge Eduardo Eielson (Lima, 1924 – Milà, Itàlia, 2006), brinda l’oportunitat d’examinar la seva producció artística des de finals dels anys cinquanta fins als seus darrers treballs. Eielson és un dels artistes plàstics i poetes més radicals, en el sentit íntegre de la paraula, i polièdrics, amb diverses maneres de qüestionar el món en què vivim a través d’una síntesi d’elements gràfics i referències culturals.

Aquest projecte expositiu, de caràcter retrospectiu i inèdit a Europa, explora la relació que l’artista va mantenir amb la literatura, sobretot amb la poesia, i la plàstica. Un diàleg fructífer en el qual conflueix la reflexió que duu a terme sobre el llenguatge. El llenguatge entès com a estructura, en què el símbol suggereix tant un principi com un final, un llenguatge que respon a codis gràfics i visuals que apel·len a la raó i a la intuïció.

Més conegut a Llatinoamèrica per la seva tasca com a poeta, de l’anomenada «Generació del 50» –juntament amb exponents de la literatura peruana de tant de renom com la poeta Blanca Varela, o els escriptors Javier Sologuren, Sebastián Salazar Bondy o Julio Ramón Ribeyro–, Jorge Eduardo Eielson va desenvolupar des de l’autoexili europeu un complex i sempre canviant cos d’obra en què inicià un diàleg inèdit amb alguns aspectes de la cultura precolombina peruana, amb els quipus andins com a element clau. Els quipus eren sistemes de cordes nuades utilitzades als Andes, des de fa més de mil anys, en el registre d’informació comptable i/o narrativa. Aquesta forma d’escriptura sense paraules ni paper combinava l’experiència tàctil i visual per codificar i descodificar significats.

Els seus primers treballs plàstics parteixen d’una reflexió sobre el paisatge, entès com a interfície en la qual es puguin obrir esquerdes per entendre formes de pensament. A poc a poc duu a terme una tasca de simplificació i síntesi en què el quipu adquireix presència autònoma en diàleg amb el color. Sobre els nusos, que s’usaven com a fórmula de representació universal, recauen, a manera de metàfora, les complexitats que caracteritzaven el conjunt de la societat.

A mesura que s’acosta a la dècada dels setanta, les seves investigacions el porten a pensar l’espai i com alguns elements poden habitar-lo a partir d’una sèrie de tensions que apunten a un fora de camp.

Al llarg de tota la seva carrera, durant la qual va viure majoritàriament a Itàlia, va mantenir un diàleg entre la cultura precolombina i la mitologia mediterrània. A través d’aquest vincle entre les dues cultures, l’artista cerca el lloc universal que uneix tots els éssers humans, i apunta a allò astral o espacial com a llocs on l’ésser, no només humà, ha d’entendre i conèixer.

El seu treball plàstic va ser ràpidament reconegut a la dècada dels setanta, en què va formar part de la Documenta V comissariada per Harald Szeemann, considerada una de les més importants del segle XX, la Biennal de Venècia del 72 o, fins i tot, dels Jocs Olímpics de Munich (cancel·lats a causa de l’atac terrorista).