VIS-A-VIS

Es Baluard organitza una nova entrega de “Mirades a la col·lecció d’Es Baluard”. En aquesta ocasió, “Vis-a-vis” parteix de la lectura de dos comissaris externs: Antoni Garau i Teresa-M. Sala. “Mirades a la col·lecció d’Es Baluard” és una sèrie d’exposicions que, amb les seves publicacions, recull la diversitat de lectures que permet la col·lecció de tot museu. S’inicià el 2009 amb “80’s i derives” i “Paisatges creuats”, ambdues comissariades per Cristina Ros, i va tenir continuïtat el 2010 amb “La remor del món: de l’informalisme a les noves abstraccions, 1950-2010”, a cura de l’historiador i crític d’art Juan Manuel Bonet.

“Vis-a-vis. Mirades a la col·lecció d’Es Baluard”
L’exposició és un gènere comunicatiu que implica sempre una acció valorativa, una intenció i una producció de sentit escenificada. «Vis-a-vis» és una mirada contrapuntística a la col·lecció d’Es Baluard, amb una proposta de recorregut que no és ni cronològica ni tampoc de caràcter temàtic, sinó que pretén situar-nos en un context significatiu de contraposicions expogràfiques.

La mostra ens presenta una confrontació entre imatges i conceptes, mitjançant llenguatges i procediments ben diversos, des de la instal·lació, la construcció escultòrica, la fotografia, el dibuix, la pintura, la poesia visual, l’art conceptual i performatiu, amb l’objectiu de suscitar en l’espectador una percepció múltiple. La manera de veure les obres ve condicionada per la manera com s’exposen. Els camins i les poètiques de les instal·lacions de Daniel Canogar i de Juan del Junco es confronten amb la imatge fotogràfica de Thomas Ruff i l’espai amplificat de José Pedro Croft. Mentrestant, altres artistes ens retraten situacions ambigües o rostres d’homes i dones, com veiem a la seqüència fotografiada de Shirin Neshat, que s’enfronta als retrats de Roland Fischer i de Toni Catany.

D’altra banda, un tema recurrent al llarg de la història de l’art com és el de la representació del nu femení, la bellesa nua i la bellesa ornada, es pot abordar des d’òptiques diverses. Així, la contraposició d’una dona pintada a la manera tradicional per Archie Gittes contra el que podríem anomenar una imatge arquetípica de Salomé del segle XX, fotografiada per Alberto García-Alix, es complementa amb un autoretrat performatiu realitzat per l’artista Diana Coca.

Les contraposicions i els aparellaments conceptuals també hi són presents, tant en el tàndem de Rebecca Horn al costat d’Antoni Miralda com en la poesia objectual de Joan Brossa i Perejaume.

Un altre vis-a-vis proposat deriva de l’oposició del concepte construcció arquitectònica versus naturalesa. L’acarament entre la seqüència fotogràfica de Sean Scully, que copsa el color del temps, contrasta amb les propostes de Tadashi Kawamata, d’Aligi Sassu i de Kcho (Alexis Leyva Machado) i les mirades que sobre la natura desenvolupen Jorge Mayet, Chema Madoz i Joan Cortés.

Finalment, la representació del monstre, de l’horror i del sinistre, ens situa al límit amb la rata de Tim Noble i Sue Webster i una doble història de corbs, de Núria Marquès i de Marcelo Viquez, que tanquen l’itinerari del laberint expositiu.

Espai: Sala -1.
Producció: Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma.